No esteu sols | Carta d’Imma Guàrdia
15921
post-template-default,single,single-post,postid-15921,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

A Catalunya hi ha un “jo” anònim, immens que nit i dia pensa en vosaltres i que no té cap intenció d’oblidar-vos.

— Carta d’Imma Guàrdia

Estimats i estimades,

Primer que res, gràcies. Unes gràcies que després explico, tot i què sé que no trobaré prou paraules ni prou adequades  ni ho podré repetir tantes vegades com necessitaria per esgotar el meu desig de continuar dient-vos “gràcies”.

Molt poca importància té saber qui sóc jo. L’important és fer-vos saber que a Catalunya hi ha un “jo” anònim, immens que nit i dia pensa en vosaltres i que no té cap intenció d’oblidar-vos.

Però sí vull dir-vos qui no sóc. No sóc votant de les vostres opcions polítiques, de vegades us he votat a uns i altres per estratègia, però sóc simpatitzant de la CUP. Vull que sabeu que la meva ideologia no és la que escriu, és el meu cor, que lluitarà fins a l’infinit si cal, com si fossin germans i germanes meves les persones empresonades o exiliades. Com a germans i germanes de la meva família, del meu dia a dia, trobo a faltar( i ploro d’enyorança), les vostres lliures compareixences als telenotícies, a les rodes de premsa, als diaris. No ens coneixem, probablement no ens coneixerem mai. Però al meu cor us hi portaré sempre. I mai oblidaré el greuge que us fan que visc com a propi, tot i no patir-lo de la noble manera que el patiu vosaltres.

Tampoc sóc sòcia de l’ANC ni d’Òmniun, però quan torni a tenir feina i sou, la meva primera gestió serà fer-me’n.

Penso que Catalunya està en deute amb vosaltres, un deute gran, immens, per cada dia que passeu lluny dels vostres, no només ara, sinó també  en les llargues hores prèvies de feina, de lluita, d’incerteses, perills i amenaces. També, espero i desitjo, per les moltes hores que dedicareu al país ben aviat, quan la justícia actuï,  us deslliuri i us demani perdó públic. Mai podrem pagar-lo aquest deute, però el nostre deure serà intentar-ho sempre.

El bon Oriol demana bondat i ens diu “estimeu-vos”. Fa falta que ho diguis Vicepresident. Molts, per més que intentem ser bones persones, hem desitjat tenir la força, el poder d’esclafir amb odi els qui us han fent aquesta porcada. Jo l’he sentit i m’ha neguitejat enormement. Des de la presó i l’exili, encara teniu el coratge de recomanar-nos temprança, civisme i pacifisme. Gràcies, faré el possible però ja he trencat uns quants cullerots a les cassolades i ja he insultat molt per les xarxes. Disculpeu.

Les meves gràcies vull explicar-vos-les. No són només les òbvies. No és només pel vostre coratge, pel vostre sacrifici, per la vostra lluita i esforços.

Són sobretot perquè m’heu retornat als dolços i feliços braços de l’idealisme, de la fe en la humanitat, de la fe en l’esforç i la perseverança.

Ser idealista ja no és motiu de burla sinó d’orgull. Els aburgesats, apàtics, desencisats, els del pa i circ, els del luxe innecessari mentre al món moren nens i hi ha ésser humans patint gana, guerres, fred i desesperança ja poden quedar-se calladets davant el que està passant a Catalunya. Tots, grans, joves i petits, rics i pobres, malalts i sans (quantes coratjoses cadires de rodes no hem vist des de l’1 d’octubre, hi incloc la de la meva valenta germana i les d’una altra que ja ha mort però va usar un dels seus últims alés per anar a votar el 9N), famílies i solitaris i etcètera ens hem donat la mà per una sola causa i no de manera simbòlica sinó activa i compromesa. I el mal, que sempre reia, ara tremola i ens ataca amb el seu odi. I a cada atac som més i més convençuts, no correm a refugiar-nos a la cova del conformisme, del benestar de pa sucat amb oli i egoista.

Com a les famílies unides: no importa el que jo penso o el que tu penses, o sí, però importa molt menys que el jo t’ajudo, jo amb tu coopero. Estem aprenent a respectar-nos. Fins i tot un del PP ha estripat el carnet pel què us han fet. És poc però és molt simbòlic: estem aprenent a conviure. Gràcies. Només els grans líders de la història han aconseguit desvetllar aquesta vitalitat, aquest desig de millorar com persones i construir una societat més solidària. Pels que esteu a la presó, pels que podeu anar-hi, pels qui sou a l’exili: Gràcies. Espero que en els moments de dolor us consoli saber que heu estat aquests grans líders.

Per acomiadar-me us diré que em sento una mica com als enterraments quan no pots evitar dir a la família del difunt, truqueu-me si puc fer alguna cosa per vosaltres. Potser podríem millorar la frase: desitjo enormement fer alguna cosa per vosaltres, malgrat saber que és improbable que pugui fer-la. Quan  vam saber que era l’aniversari del Lluc, el fill del nostre Vicepresident, vaig estar a punt d’agafar el meu violí i buscar casa seva i tocar-li cançons per a felicitar-lo i regalar-li algun somriure. En el fons és un desig egoista de poder calmar el sentiment d’impotència, és  la necessitat de moure’s i que tot el dolor acabi. No puc fer gaire res, excepte protestar cada dia de totes les maneres possibles fins que algú escolti i us alliberi. Prometo no deixar de fer-ho. Però deixeu-me ser immadurament egoista: truqueu-me si puc fer alguna cosa, si hi ha algun miracle i se us acut alguna cosa que jo pogués fer per qualsevol de vosaltres.

Un enorme Visca per tots i totes vosaltres! El meu sincer escalf per a vosaltres i les vostres famílies i amics i fins aviat!

Imma Guàrdia

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: