No esteu sols | Carta d’Eloi Rodríguez
16416
post-template-default,single,single-post,postid-16416,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

No dubto ni un instant que això depèn nomès de nosaltres, per molts entrebancs que ens posin, i saber que la persona que pilota aquesta nau (internacionalment parlant) és una persona humana que pensa, riu, canta, plora i a vegades li tremola el pols em dóna la total seguretat de que ens ensortirem. 

— Carta d’Eloi Rodríguez
Una carta al President del meu País hauria de ser més formal, però vull escriure a l’Home que conviu en el mateix cos que el meu President, començo:

Estimat Carles,

He decidit escriure’t aquestes paraules arran de la filtració de la teva conversa amb en Toni Comín. Cap de nosaltres som de pedra i “todos somos sentimientos y tenemos seres humanos” , sobretot davant d’aquestes moments d’incertesa que tots estem vivint amb molta intensitat i angoixa.

D’aquesta conversa en trec que el meu President és una persona humana, amb sentiments, que cerca constantment el millor per dotar a Catalunya d’un estat propi, i per a arribar fins aquí dubtar és molt important, en cas contrari, estariem comandats per un boig.

Mentiria si diguès que mai m’he ensorrat al veure la dificultat per assolir els meus objectius, davant un exàmen que no se ni com començar-lo o davant altres decissions vitals de la meva vida, i en totes aquestes situacions he pensat que no ho aconseguiría i una foscor s’ha apoderat de mi. I tot i així, les grisors s’han esvaït més d’hora que tard i he aconseguit els objectius proposats i n’he sortit reforçat com a persona, igual que d’aquest Procès. No dubto ni un instant que això depèn nomès de nosaltres, per molts entrebancs que ens posin, i saber que la persona que pilota aquesta nau (internacionalment parlant) és una persona humana que pensa, riu, canta, plora i a vegades li tremola el pols em dóna la total seguretat de que ens ensortirem.

Una abraçada ben sentida,

Eloi Rodríguez Nebreda

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: