No esteu sols | Carta de Zaida
16518
post-template-default,single,single-post,postid-16518,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

M’agradaria que aquesta República fos de tots, no només dels independentistes

— Carta de Zaida

CARTA A JORDI SÀNCHEZ, JORDI CUIXART, ORIOL JUNQUERAS I JOAQUIM FORN.

Com a ciutadana de la República Catalana (sí, sí, de la República Catalana), m’agradaria explicar què és per mi la República, perquè vull la República i com he arribat a sentir-me així, i també, què n’espero, d’aquesta República.

Primer hauria d’explicar una mica els meus orígens: el meu pare és Argentí. Va venir amb 21 anys a Catalunya, i ja n’ha viscut més aquí que no pas a Argentina. La meva àvia paterna, era nascuda a Xile, i els seus pares van néixer a Bèlgica. El meu avi patern, va néixer a Argentina, però els seus pares van néixer a Itàlia. Tota aquesta barreja, de quatre països, només per part de pare. Per part de mare: avis i besavis catalans, amb algun familiar d’origen francès.

Jo he nascut a Catalunya, la meva cultura és la catalana. La meva llengua, la catalana i la castellana. Tot i així, sóc molt conscient de que les meves arrels realment s’estenen per varis països.

El meu lloc de naixement és Castelló d’Empúries. Poble on vaig viure fins els 21 anys, ja que vaig venir cap a Barcelona a estudiar.

Mentre que a Catalunya mai he patit cap discriminació pels meus orígens, (més aviat a la gent o no li importa o els hi fa gràcia tota aquesta barreja), sí que puc dir que m’han discriminat per aquests motius a la resta d’Espanya. I no només pels meus orígens de diversos països, sinó també pel fet de ser catalana. “Ah, pues eres maja para ser catalana”, aquesta expressió la he escoltat quasi cada vegada que he sortit de Catalunya.

El meu pare viatjava sovint per la feina, i a vegades podíem anar amb ell. I així, amb dotze anys, vaig sentir per primer cop la discriminació en la meva pell. Estava amb la meva mare visitant l’Alhambra, quan li vaig comentar quelcom en català. Algú es va girar, i senyalant-nos ens va dir de “hijas de p…” cap a munt. I la gent es va girar a mirar-nos, i ens senyalava i murmuraven. La persona en qüestió ens va seguir insultant fins que un guàrdia de seguretat li va dir que parés, que estava cridant l’atenció. Ningú, tret del guàrdia, va defensar-nos. Amb dotze anys, no vaig poder entendre què passava, per què ens tractaven d’aquella manera. Però ma mare em va dir que no en fes cas, així que no n’hi vaig fer. I gràcies a aquesta ment oberta, he conegut bellíssimes persones de la resta d’Espanya, que en cap moment m’han discriminat per ser catalana.

Recordo la classe d’educació ètica. M’encantava com, a part d’ensenyar-nos educació cívica, també ens ensenyaven les cultures precolombines, les hinduistes, les musulmanes, i es repassaven les cultures politeistes, per ensenyar-nos la gran diversitat cultural que hi ha i hi ha hagut al món.

A l’escola sempre ens van dir que no havíem de jutjar mai ningú per la llengua que parlés, el color de la seva pell, els seus orígens o aparença física. Així que, aquella situació a l’Alhambra, em va semblar encara més estranya. I en conseqüència, les que van venir després.

Casi sempre que sortíem de Catalunya, parlàvem en Castellà a tothom, menys entre nosaltres en les nostres converses privades, i tot i així, ens agredien verbalment per parlar català entre nosaltres. Per sort, recalco que també he conegut molta gent que no li ha importat. Però sempre que he sortit i m’han preguntat d’on era, a vegades m’ha fet una mica de por la seva reacció al saber que era catalana. A vegades, fins i tot em preguntaven per l’origen del meu nom i cognom. I jo els hi explicava que el meu nom és àrab, i que me’l van posar perquè els hi agradava als meus pares, i que el meu cognom és italià, i que a Argentina hi ha moltíssima gent d’origen italià. “Ah, pero entonces eres argentina”, em contestaven… I jo que no, que sóc catalana, que he nascut i he viscut sempre aquí. “Entonces eres española”. Sí, alguns intentaven privar-me de la meva identitat per imposar-me la que ells creien correcte… Acceptaven argentina, acceptaven espanyola, però no catalana. I no entenien que no parlava de nacionalitats, sinó de sentiments.

Sempre vaig considerar aquests casos com a fets aïllats, tot i que cada vegada eren més freqüents.

I tot i així, jo mai he odiat ni odio Espanya, tot i que he rebut odi per part d’algun d’ells, i molt, per part del seu Gobierno. Suposo que així és com som els catalans. Em quedava amb la part que m’havia tractat bé, independentment dels meus orígens. Al cap i a la fi, d’ases n’hi ha tot arreu, oi? Tan per un costat com per l’altre.

I vaig anar creixent. La meva àvia m’explicava coses de la Guerra Civil. Però sempre molt per sobre… Ella era republicana, però Castelló d’Empúries està prop de la frontera amb França, així que us podeu imaginar els saquejos i violacions per ambdues parts… Una de les seves frases, que tinc gravades a foc en la meva ment era que “en una guerra no hi ha ni bons ni dolents, només gent que intenta sobreviure i un fotimer de fills de puta”. I jo li preguntava si volia la Independència. I l’àvia em deia que sí, però que no volia que morís ningú més per aconseguir-ho.

Un dia, li vaig preguntar que què passaria si la gent sortíssim a manifestar-nos, però de manera pacífica, sense cops, sense violència. L’àvia mai va creure que fos possible. Em deia que “no digués bestieses, que Espanya no ens deixaria”.

I vaig seguir creixent, i vaig començar a poder entendre què havien viscut els meus avis. Què va ser la dictadura de Primo de Rivera. L’època d’Alfonso XIII. La República Espanyola, després la dictadura de Franco, i finalment, la falsa i orquestrada transició.

A les hores vaig entendre que la meva àvia, encara tenia por. Tenia por de parlar de llibertat. Tenia por de que els seus néts ens embranquéssim en una causa similar i que ens matessin, que ens fessin mal. No volia omplir-me el cap d’ocellets perquè ja sabia el pa que s’hi donava. I això em va donar més forces per lluitar.

Dins del meu cap, tot això anava fent rum-rum. Com podia ser que l’àvia encara tingués por? Fins on havien arribat els tentacles de Franco? Vaig comprendre a les hores que, tot i que la seva persona ja havia mort, la figura de Franco mai havia deixat d’existir. Que el seu record encara era molt present en la gent: el record de la por, el record de l’angoixa de pensar que en qualsevol moment t’afusellaran a tu, o pitjor, algú a qui estimes, el record de viure una guerra i una post-guerra…

Per això, aquesta República, a part de ser nostre, de la gent d’aquest moment, també és per a ells, per la gent que va lluitar per ella, pels meus avis, que ja no hi són i per tota la gent que ja no hi és i que no la podran veure.

Avui els hi dic als meus avis, que en pau descansin, que ho hem fet, com ells pensaven que no seria possible. Ho hem fet pacíficament, amb vosaltres Jordi S. I Jordi C.. I amb el nostre Govern. Tot i que l’Estat va amenaçar amb morts, vosaltres, els nostres polítics, vàreu prendre la decisió de que no volíeu morts. I creu-me quan us dic, que aquell dia a la Ciutadella, davant del Parlament, hi havia gent disposada a morir per defensar la República. I precisament, ens vau protegir, i vau prendre una difícil decisió per què no morís ningú.

Quan era una adolescent, en aquell moment només em convencia l’Anarquia. Però sabia que una Anarquia era massa utòpica pel nivell social de l’època, així que sempre em definia com a anarco-republicana, però amb l’esperança de que Espanya sencera despertaria i ens uniríem en la lluita d’una societat millor.

El 15M, va ser un raig de llum al final del túnel fosc. Però aquesta llum, aviat es va esvair… I jo no podia evitar preguntar-me, “I la Revolució d’aquest segle, per a quan?”. Perquè només feia falta mirar una mica al teu voltant, per veure les senyals d’alarma… la repressió més fosca, no tardaria molt en sortir a la llum.

I el temps va anar passant i els catalans anàvem aguantant. Finalment, en aquelles fatídiques eleccions on el PP tornava a formar govern, vaig obrir els ulls. Només s’havien de veure els resultats. Espanya encara no estava preparada per la revolució. El seu “Gobierno” s’ha encarregat de que el nivell cultural cada cop sigui més baix, que cada cop sigui més difícil estudiar… I això ha anat passant factura a la societat espanyola fins el punt que alguns joves d’avui en dia diuen “Viva Franco” sense saber realment què estan dient, i d’altres que ho saben i que els hi sembla bé per que els hi han explicat que Franco va ser un heroi que va salvar la societat espanyola. Sé que no tothom pensa així, però desgraciadament el Feixisme està creixent d’una manera tan desmesurada, que espanta. I si a més corrobores que “El Estado” no fa res per frenar-ho, sinó que com a bon hereu del franquisme, l’alimenta, i que a la gent li sembla bé, encara queda més clar que el Feixisme s’està expandint.

Per part meva dono les gràcies a tots i totes els que han ajudat a mantenir en peu la memòria històrica. Quelcom molt important. Al cap i a la fi, la història s’estudia perquè no es tornin a repetir els mateixos errors. També dono gràcies a l’escola catalana, que sempre m’ha ensenyat pensament crític, i una cosa molt important: llibertat.

Catalunya vam ser els últims en caure durant la Guerra Civil, i hem sigut els primers en tornar-nos a aixecar per combatre el Règim del 78 i la corrupció que l’envolta.

Aquesta Revolució dels Somriures, la deveu al poble. I el poble, us la deu a vosaltres. Ho tenim molt clar això, i no ho oblidarem. I nosaltres esperem que tampoc ho oblideu.

Feia tant temps que no em sentia orgullosa dels polítics que ens representaven en aquest sistema representatiu, amb el falç nom de democràcia. De fet, crec que mai m’hi havia sentit d’orgullosa dels polítics. Vosaltres heu fet possible que torni a creure que una democràcia real és possible. Aquest és un moviment que s’ha organitzat de baix a dalt. Com la democràcia Atenesa. Com la democràcia real. Amb la participació del poble.

Ens han pres tantes coses, que fins i tot ens han pres la por. La ciutadania ha pres el poder per controlar el seu destí, i està dipositant aquestes esperances en vosaltres. Si us plau, no ens decepcioneu.

Si us manteniu al costat del poble, el poble es mantindrà al vostre costat. No esteu sols. I si continueu així (i crec que ho fareu), mai estareu sols. NO HI HA BARROTS, NI MURS, NI REIXES, NI FRONTERES QUE PUGUIN CANVIAR AIXÒ.

I per tots aquests motius vull la República. Per crear una societat lliure de prejudicis racials o classistes. Una societat on entén que l’educació és primordial. Una societat que ensenya el pensament crític als seus nens i joves, i que no deixa de fomentar-lo entre els adults i els més grans. Una societat que es preocupa pels valors morals, que es preocupa per ajudar als necessitats, plena de política social, que fomenta la cultura i el seu ús. Una societat plena de gent de pau. Una societat on dona ajudes a la gent malalta o amb dependència o amb capacitats diverses. Una societat amb les fronteres físiques i mentals, ben obertes. Una societat on s’incentivin les noves tecnologies, on s’incentivin els avenços mèdics. Una societat on s’incentivin per igual científics, com artistes. Una societat que es preocupa pel medi ambient i ajuda a les energies renovables. Una societat que es preocuparà de mantenir ben viva la memòria històrica, i farà tot el possible per retornar als seus familiars, tota la gent enterrada en fosses comuns i en els marges de les carreteres.  Una societat on no hi hagin presos polítics. Una societat feminista, plena d’igualtat. Una societat que es preocupa per la pròpia societat i la gent que la forma.

La gent, ja hem fet aquest pas. Vosaltres, el polítics, sembla que també. El més difícil, ja està fet. Ara queda la recta final, el tram més dur, això sí, però no el més difícil. Per què, a l’estar al costat de la gent, la gent també està al vostre costat.

La gent, mentalment, ja hi som, a la República. Ara només hem de fer que, entre tots, es faci realitat.

Diuen que la Independència crea desunió. Però jo mai m’havia sentit tant unida al poble català sencer, com ara. I els que se senten desunits, m’agradaria que aquesta República fos una oportunitat per fer que canviessin d’opinió o que si més no, al menys s’hi sentissin integrats i el més còmodes possible.

M’agradaria que aquesta República fos de tots, no només dels independentistes. Al cap i a la fi, sabem com n’és d’important no excloure una part de la societat, oi? Els catalans ho hem patit durant molts anys, i això és l’última cosa que els voldríem fer a la gent que no creu en la República.

Ja sabem que això no va de banderes ni de diners, sinó de Revolució, de voler crear una societat digne i millor, i deixar enrere, la repressió d’un estat estancat en el temps i enfonsat en la corrupció.

La societat catalana, està molt viva. Més viva que mai. Més unida que mai. Més compenetrada que mai. Desitja molt ferventment la possibilitat de construir un futur millor pels que vindran darrere nostre. I, una cosa realment molt important, la societat catalana se sent orgullosa de vosaltres. I molt orgullosa, de veritat, de tot cor.

Per això, aquest 21 de Desembre, hem lluitat només com ho sabem fer: de manera pacífica, amb paperetes a les mans i urnes sobre la taula.

Encara que el bloc del 155 s’apropiï de les nostres consignes, encara que ens ataquin amb lleis absurdes contra colors, encara que us ataquin a vosaltres, mai deixarem de fer-vos costat. En les nostres ments, la República ja existeix. Ara només s’ha de demostrar.

Només em queda per dir-vos que GRÀCIES. Gràcies per tot, de tot cor. Junts ho aconseguirem! Una abraçada infinita i immensament forta per a tots els qui heu fet possible que tot això deixi de ser només un somni. Volem que els Jordis i el nostre Govern torni a casa! No esteu sols! Volem que la República creixi!

Salut i República!

Firmat: Zaida Baragiola Callis

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: