No esteu sols | Carta de Ximena C
16490
post-template-default,single,single-post,postid-16490,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

«Les coses es poden fer també amb por, mai has de deixar de fer res d’allò que creguis per l’amenaça de la por».

— Carta de Ximena C

L’altre dia, abans d’anar a dormir, pensava què podria escriure-li a algú que de ben segur rep centenars de cartes, que coneix infinitat de personalitats destacades, que és docte en política, en experiències i que és, a més, empresonat injustament.

Què hi puc aportar jo? Què et puc dir si no et conec personalment de res? Fins fa poc, ho veia molt complicat, i sent molt sincera he de dir que també em provoca cert respecte, poder una mica de vergonya i tot.

Avui, però, m’he llevat amb la resposta al cap. He somiat amb una frase que deia: «per a poder-ho arreglar has de començar per l’origen». I si hi ha una cosa que he anat aprenent aquests mesos (mentiria si no reconegués que l’experiència de l’1 d’octubre no hi ha col·laborat) és que la millor forma de conèixer a algú és compartir-hi experiències. El granet de sorra que hi puc aportar sóc jo, és el meu suport, és l’experiència de compartir amb tu una part d’allò viscut, de mi en definitiva; i és, per descomptat, el que més paga la pena de fer.

 

Jo em dic Ximena. No he nascut a Catalunya. Tampoc a Espanya.  Un 1 de gener de 1988, amb quatre anyets, vaig creuar l’Atlàntic des de Buenos Aires amb la meva mare. Recordo les meves dificultats per comunicar-me, la soledat de no sentir-me d’enlloc, la meva vergonya per no saber parlar amb els altres en català…

Els meus avis per part de mare, exiliats a l’Argentina, eren gallecs. Els meus avis per part de pare, nascuts al barri de Gràcia i Sants.  És de fet gràcies a la meva iaia Neus que vaig conèixer per primer cop el so particular del català parlat, cantant la «Font del Gat» mentre fèiem excursions en cotxe, pronunciant difícils embarbussaments o escoltant amb tota l’atenció un munt d’experiències i d’històries de quan la guerra civil i la seva joventut.

De totes elles en recordo una que sempre m’explicava amb molt d’orgull: el dia que la van escollir a col·legi per a regalar-li un ram de flors en persona al president Macià. Com m’agradaria poder trobar alguna fotografia d’aquell esdeveniment! Amb quina emoció m’ho explicava!

 

De mi, puc dir que la meva vida ha estat molts cops marcada per les pors, ho confesso. Sempre m’he aixecat i em seguiré aixecant al caure davant d’alguna adversitat però malgrat l’esforç fet, mai m’he pogut salvar de la sensació d’impotència, de la por, de l’ansietat o el bloqueig. Força sovint han fet acte de presència complicant-me les circumstàncies i aquell «anar fent» tant normal per a molts, poder també per a vosaltres.

I per què t’explico això de mi, i no que he estudiat fotografia després de passar per algunes carreres sense trobar el meu lloc, o que m’agrada molt la lectura i la psicologia o fins i tot que aprecio moltíssim els bons menjars amb amics? Potser perquè he vist que si et puc dir quelcom, si hi puc aportar alguna cosa, és des d’aquesta part meva, des d’aquesta ombra que hi ha en mi (molt poruga sí, però flexible i forta com la que més) i que sempre ha lluitat per equilibrar-se amb la llum.

És la part que més estimo de mi, és la que viu plena d’esperit de lluita i és  la que s’aixeca sempre que cau, la que treu la força de les petites coses, la que prova de veure el món amb ulls de nena, la que molt sovint s’espanta i prova de fugir de tot; la que m’ha fet, en definitiva, continuar sempre dempeus, fent les coses malgrat la por, malgrat tot, malgrat les circumstàncies . Aquí em tens, sóc jo, escrivint una carta a un desconegut, provant de transmetre a través de les paraules, a mode de testimoni, un sentir i tota la força i el caliu que m’han fet tant de servei a mi.

 

Aquell 1 d’octubre de 2017, gràcies a l’esforç i a l’energia de molts , també el vostre, em va ajudar a comprendre un xic millor el meu món i també una part de mi mateixa. No tinc millor manera d’agrair-vos-ho que compartir amb vosaltres la meva experiència, aquest sentir que m’empeny a lluitar,  malgrat la por, quan més falta em fa. Res del que heu fet ha estat en va. Mil milers de gràcies per tot.

Hi sóc i hi seré als carrers sempre que calgui, lluitant i defensant la llibertat que tant m’estimo, en totes les seves accepcions. No en tingueu cap mena de dubte.

Atentament,

Ximena C

 

Per a tots aquells que lluiteu i estimeu, el meu granet de sorra.

«U d’octubre de 2017»

L’ u d’octubre em vaig llevar de matinada. Eren les cinc quan vaig seure davant l’Escola «L’Univers», al barri de Gràcia. No feia ni vuit hores que havia vist, allà mateix, molts dels meus veïns. Companys d’assemblea, del comitè de defensa del referèndum (CDR), tots hi érem allà, com s’havia acordat, entre dubtes i il·lusions, fent tot allò possible per a defensar el dret a vot de tots.

És curiós com, fins aquell dia, mai havia experimentat d’una forma tan sentida el significat de la paraula «tots» o la sensació d’estar construint, de col·laborar col·lectivament, de ser dins d’una comunitat. I sóc conscient que de dins ho he estat sempre, però mai com aquell dia m’hi vaig començar a sentir.

A Barcelona, aquells que de sempre hi hem fet vida ho sabem prou bé, sempre ha estat difícil això de connectar amb la gent, desfer-se de la comoditat de l’anonimat per sortir del replà de casa i experimentar el carrer; viure el «carrer» com una part veritable de la nostra vida, del nostre lloc al món i no com un camí buit que ens porta de la feina a casa o a la inversa.

Aquell dia, a Barcelona ciutat, tots érem carrer, tots ens atrevíem, qui més qui menys, cadascú a la seva manera, a mirar-nos als ulls, a saludar, a compartir una experiència més enllà de nosaltres, a deixar enrere aquell anonimat. «La causa s’ho val» em deia jo, i podria jurar que no era l’única que ho pensava en silenci, meditant dins l’instant.

Així doncs, per mi el dia començava aprenent que a molts catalans sempre ens han pogut més les conviccions personals.

Després d’això va venir la pluja i amb ella les primeres notícies de la policia nacional colpejant amb ràbia ciutadans pacífics. Alguns desconeguts, una mica desobedients amb la reiterada consigna de «posem el mode avió», compartien amb tothom, profundament indignats, tota aquella informació excepcional, perquè volien seguir informats davant de tanta incertesa.

Tothom en parlava i es podia veure als ulls dels altres la sensació de que quelcom intern, una mena de coneixença, o de desconeixença, no ho sé del cert, era a punt de trencar-se.

Costava molt de creure. Queien les màscares. L’estat espanyol, hereu del franquisme, no havia deixat de ser-ho mai. La lloada transició era una farsa. Tot això ja era certesa. Ja no hi era el dubte, la realitat s’imposava amb força dins nostre.

Diria que la confirmació de tot allò ens va fer més mal que la por a ser colpejat.

Cap allà a les dues, la gegantina cua va començar  a avançar. El sistema informàtic, caigut fins llavors, s’havia pogut arreglar (gràcies un cop més a la feina de la genial intel·ligència col·lectiva) però havíem d’anar per feina, no fos cas que algun altre mitjà de repressió inesperat fes acte de presència. Tots junts, de nou, compartint paraigües i esperances, ens conjuràvem els uns als altres per no defallir.

I varen sortir llavors els primers afortunats, aquells que ja havien pogut exercir el seu dret a vot! No tinc prou paraules per expressar la joia i els somriures d’il·lusió que hi vaig veure, la sensació  de partida guanyada de tots aquells que en sortien. Els crits de «volem votar» van transformar-se en una mena de diàleg entre aquells que ja ho havien aconseguit i aquells que encara esperàvem. «Ja hem votat», «Votareu!» deien els afortunats; «Votarem!» responíem els altres… i després d’un silenci el «No marxeu», conscients que era necessari defensar les urnes fins al final de la jornada…

L’energia col·lectiva corprenia. Molts amb els ulls plens de llàgrimes, emocionats, ovacionàvem a aquells que contra tot pronòstic o lluitant contra les seves circumstàncies vitals havien pogut treure força per votar, malgrat tot. Quina immensa felicitat ens feia a tots saber-nos tan forts, el fer-nos conscients dels nostres drets humans, deixant de menjar les molles caigudes, reforçant més i més a cada volta els nostres lligams com a poble; i també, i molt més important per mi, reivindicant la nostra condició humana i social, fent créixer tot allò que n’és de millor en nosaltres.

Ara sí. Esdevingui el que esdevingui, «ja hem guanyat» vaig pensar.

Poc després de dinar l’entrepà que molts ens havíem portat fet de casa, i ja votats, sèiem en bocins diferents de carrer per canviar la perspectiva i passar millor el dia. Alguns, per estirar les cames, caminàvem vora la caserna de la guàrdia civil de la Travessera de Gràcia per veure què s’hi coïa. Guàrdies civils, passejant-se amb els gossos lligats ens miraven com si allò no fos casa nostra, com si aquell carrer, com si la ciutat sencera, fos seva.

Alguns veïns, més actius dins del comitè de defensa del referèndum, van començar a informar-nos que la policia nacional s’apropava. Prou que ens ho recordava l’helicòpter a sobre els nostres caps!  El seu soroll, enmig del nostre silenci expectant, ens feia entendre que els cops estaven al caure. Ens estaven rodejant.

I llavors va esdevenir el silenci, un silenci estrany, defensiu i lluitador. Els menys experimentats ens repetíem mentalment tot tipus de consells i consignes sobre resistència pacífica. Encara portàvem les lliçons fresques al cap però molt poc païdes, tot s’ha de dir. Els més abrandats s’incorporaven, preparant forces per a defensar les seves conviccions personals, mesurant en tot moment els seus actes. Jo enmig d’aquell silenci alçat, em vaig notar més sensible. Espantada, potser sí, però amb les conviccions més fortes que mai, em feia a la idea del que semblava ja una realitat: hauria de rebre cops.

Era difícil de processar tot allò, sí senyor, molt difícil. La historia no parava de succeir-se, aquella historia de Catalunya, a càmera ràpida, que tots estàvem escrivint plegats. Llegir-la és una cosa. Fer-la, requereix voluntat i molta, molta convicció.

Inesperadament, per sort meva, la intel·ligència col·lectiva va fer presència de nou. El meu veí, anònim fins a aquell dia, company de cua, d’hores d’espera sota la pluja, de crítiques severes a l’estat espanyol i també de somriures plens de complicitat, va reconèixer en mi la por.

Jo mai he estat gaire valenta, o això creia fins poc abans de l’u d’octubre. Sempre havia cregut, més aviat secretament, gairebé com una certesa mai provada, que les persones valentes són aquelles que no tenen por.

I com n’estava d’equivocada! El meu veí, més fort que jo en mil sentits i amb una vitalitat molt especial que no sé d’on provenia, entre somriures més profunds i sentits del que us podeu arribar a imaginar, em va començar a calmar, recordant-me que ell també en tenia de por. «Les coses es poden fer també amb por, mai has de deixar de fer res d’allò que creguis per l’amenaça de la por».

Ara, amb el record ben present d’allò que va ser, les seves paraules se m’han fet un tresor vital.

Un desconegut em va ajudar a entendre el significat de la dignitat amb el seu exemple. Sí. La fermesa i la llum de les seves conviccions, la pràctica de l’autoestima, de la cabdal importància de la lluita per allò que creiem just, de la defensa dels nostres drets, es pot fer des de la por. Sí, amb ella, la por. Amb por es pot lluitar. Per ella, la por, però mai en contra d’ella. Aquesta va ser la meva lliçó. Aquell dia, u d’octubre de l’any 2017, gràcies a un veí, ho vaig veure clar.

La policia nacional no va arribar mai a l’escola «L’Univers». Tot va parar en sec. Però les seves paraules i la meva experiència no les oblidaré mai…

Poc després de l’hora de sopar, amb la serenitat i la calma de qui té els peus ben arrelats a terra, ens vam acomiadar. L’última frase que va compartir amb mi i que no podré esborrar del meu cor mentre visqui, va ser: «No oblidis mai. Mai no ho oblidis, això que ha passat avui, ara i aquí».

Així serà. Així serà Xavier.

Mil gràcies a tots aquells que van fer possible aquell dia. Gràcies també a aquells que com un estel enmig de l’adversitat, ens guien, ajudant-nos a aprendre que la por és part de la lluita i que la vida s’ho val.

Per descomptat, gràcies a tots aquells que lluiten pels seus somnis, perquè saben, com bé va dir la Muriel Casals, que ells són aquest somni.

Ximena C.

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: