No esteu sols | Carta de Xavier Homs
16014
post-template-default,single,single-post,postid-16014,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Heu de saber que esteu unint a les famílies i als grups d'amics al voltant d'uns valors que no deixarem de defensar mai.

— Carta de Xavier Homs

Esteu a presó. A mi, que no us conec, em genera ràbia i impotència. A vosaltres i a les vostres famílies … no puc ni imaginar-ho.

Visc molt a prop d’on es va organitzar la manifestació de l’11 de novembre. Estava clar que no fallaria a la manifestació. Aprofitant la meva ubicació privilegiada, vaig decidir fer una crida als amics de tota la vida (aquells als que gairebé mai no veus però que saps que els tindràs al teu costat immediatament el dia que els necessitis). Els hi oferia l’opció de fer “un beure” a casa abans de fer cap a la manifestació. Tot plegat va acabar en una vetllada memorable.

Per començar, el meu fill em va donar una lliçó de vida en preguntar-me, el dia abans, com era que no aprofitava per convidar als meus amics a casa. Els amics cal cuidar-los. I jo no ho estava fent prou bé. Tenia tota la raó del món. No m’ho vaig pensar dues vegades. Aquest és el text que va aparèixer en el grup de WhatsApp:

“… Tinc cerveses i cava a la nevera. També vinet d’ambdós colors preparat i licors pels més animats. Us animo a passar per casa una horeta abans de la mani …”

Me’l vaig llegir un parell de cops. No era suficient. Vaig afegir:

“… Si voleu venir a dinar també podeu fer-ho. Només cal, en aquest cas, que m’ho digueu amb anterioritat …”

Tot i el poc temps d’antelació, un parell d’amics del grup van poder venir a la convocatòria de dinar. I, ara, què els hi faig? Deixa’m que aprofiti aquest moment per fer un parèntesi.

No tenia ni 30 anys quan el meu pare va morir. Tinc molts records d’ell. Un dels més intensos és el plaer que em produïa menjar les seves paelles d’arròs. En realitat no sé si eren bones o no. Però les tinc mitificades. Durant molts anys he intentat cuinar-ne (de paelles) amb uns resultats nefastos. Darrerament, però, havia aconseguit un parell d’èxits notables. Havia arribat el moment de fer-ho públic? M’atreviria a fer una paella pels amics?

Doncs dit i fet. Vaig comprar els ingredients a corre-cuita i vaig posar-me a cuinar. Se la van menjar sense més. El clàssic “molt bo” de cortesia. Però, per mi, va ser un gran triomf: per fi puc incloure la paella en el meu repertori.

Tant el dinar com la sobretaula van girar al voltant vostre. Tenim clar què podem aportar i no fallarem. Estarem a totes les convocatòries que calgui, votarem tantes vegades com faci falta i argumentarem serenament amb qui vulgui aportar idees al debat.

A la manifestació vam escoltar atentament i en silenci les vostres paraules llegides pels vostres familiars i amics. Vam aplaudir. Ens vam emocionar. Ens vam comptar … érem molts … moltíssims. Em va agradar.

Va acabar l’acte però teníem ganes de més. Ens havia unit encara més del que ja ho estàvem. Vam decidir tornar a casa per picar alguna cosa i seguir xerrant. I vam fer-ho durant hores. Fins ben entrada la nit.

Esteu a presó. A mi, que no us conec, em genera ràbia i impotència. A vosaltres i a les vostres famílies … no puc ni imaginar-ho. Però heu de saber que esteu unint a les famílies i als grups d’amics al voltant d’uns valors que no deixarem de defensar mai. Moltes gràcies!

Tags:
No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: