No esteu sols | Carta de Roser Canals
16287
post-template-default,single,single-post,postid-16287,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Justament perquè som diversos,  hem d’acceptar la discrepància i saber-la gestionar des del respecte a l’altre.  Això és justament el contrari d’adoctrinar.

— Carta de Roser Canals

Ripollet, 29 de desembre de 2017

Per a l’Oriol Jonqueres, per al Jordi Sánchez, per al Jordi Cuixart, per al Joaquim Forn, per a les vostres famílies.

Hola, sóc professora de geografia i història a l’ESO però actualment treballo com a associada a la UAB fent classes de didàctica de les ciències socials als estudiants de mestre de primària.

He volgut aprofitar una estona d’aquests dies de festes de Nadal per escriure-us quatre ratlles tot i que sou permanentment en el meu cor i en els meus pensaments.

Em costa trobar les paraules que descriuen el meu estat d’ànim, que és compartit amb la meva família, els meus amics i els meus companys de feina. Segurament també amb moltes altres persones que no conec, però que me’ls he trobat totes i cadascuna de les vegades que he anat a les manifestacions i convocatòries per expressar el meu rebuig a tanta injustícia,  la meva solidaritat amb vosaltres i amb tanta gent compromesa i per defensar la democràcia, la pau i la llibertat.

Us vull parlar de la meva mirada del món com a mestra. Un ofici difícil en aquests temps però alhora un ofici digne i imprescindible per a que puguem deixar un món millor a les generacions que vindran. Estem patint una situació de setge i persecució com no m’havia imaginat mai i molt menys en el marc d’un règim polític anomenat “democràcia”. Cada dia ens arribem més notícies de mestres denunciats per adoctrinament i em pregunto, quina mena de persones són les que denuncien als mestres dels seus fills? Què entenen per educar? Quina mena de persones són les que admeten aquestes denúncies? Què entenen per justícia?

Ara que ja vaig camí dels seixanta anys, miro enrere en l’exercici de la meva professió i crec que estaria en condicions d’escriure unes memòries que podria deixar com a testimoni als mestres novells. No per alliçonar, ja ho he fet massa temps, si no per fer-los pensar. Recordo les primeres classes d’història als alumnes de batxillerat i d’ESO seguint el llibre i explicant la lliçó. Eren aquelles classes on els parlava de la diferència entre dictadura i democràcia. On els explicava com era la meva escola franquista. I destacava, per sobre de tot, el que va representar la transició per liquidar la dictadura, per reconciliar idees polítiques completament oposades i per enterrar vells odis que van provocar una guerra entre germans. I poc a poc es va anar teixint una organització social i política per garantir els drets de tots els ciutadans. Van anar passant els anys i ens sentíem cofois de viure en una democràcia que ens garantia la participació a través del sufragi, votant cada quatre anys. Quin miratge! Quina decepció! Amb els primer triomfs de la dreta ja vam començar a ensumar que eren els mateixos d’abans, els seus hereus, que a la quieta havien anat teixint la manera de governar el país que servís als seus interessos. Em sento tan estafada! Em sento tan idiota de no haver reaccionat abans!

I ara, ja no explico cap lliçó. He après que en la societat de la informació i el coneixement acumular informació ja no serveix per res. He après que ensenyar vol dir donar les eines als aprenents per a que cadascú sigui capaç de construir les seves pròpies idees i, sobretot, saber-les argumentar, però no a qualsevol preu. Les raons que m’interessen són aquelles que es fonamenten en el coneixement i que estan presidides per la defensa dels drets i llibertats de totes les persones. És fantàstic comprendre que vivim en un món divers i que la diversitat ens enriqueix, però justament perquè som diversos,  hem d’acceptar la discrepància i saber-la gestionar des del respecte a l’altre.  Això és justament el contrari d’adoctrinar.

Als futurs mestres els adreço preguntes com ara: creieu que és important donar veu als alumnes? Les seves preguntes, ens ajuden a estructurar els continguts que hem de treballar? I si les seves preguntes són incòmodes? Els nens i les nenes  tenen curiositat per entendre com és el món on viuen i els mestres els acompanyem en aquest camí per a que puguin trobar respostes.

Però es veu que hi ha gent que no li agrada que ens fem preguntes,  perquè qui pregunta pensa,  i deu ser això que els incomoda, que pensem. Perquè si formem una ciutadania crítica, segurament ja no els votarien i treballarien activament per fer realitat la democràcia en la nostra vida de cada dia, a casa, a la feina, amb els amics…I això és exactament el que fem a les escoles; impregnar de respecte, d’empatia, de solidaritat, totes les petites coses del dia a dia, amb esforç i perseverança.

Hem d’empoderar als joves per a que aprenguin que la democràcia no s’escriu només a les lleis i a les declaracions, no és votar cada quatre anys. Un exemple que ho il·lustra són els projectes d’aprenentatge-servei que es fan a les escoles i instituts o projectes de participació ciutadana com els que dinamitzen alguns serveis educatius municipals. Per exemple, els alumnes d’ESO del meu poble, participen en decidir a què es dedicarà una partida del pressupost municipal, a través de fer propostes i projectes que han de defensar en audiència pública i  després els ciutadans votem per escollir les propostes que finalment es duran a terme.

Aquesta és la grandesa del nostre ofici. Els mestres hem de mirar més enllà perquè el que fem és plantar llavors que la majoria de vegades no veurem florir. Plantar les llavors per fer un món sostenible i més just. Tot i que pugui semblar una utopia, l’important és llaurar, adobar bé la terra, sembrar, regar i tenir cura dels plançons joves.

En fi, quatre ratlles per dir-vos que convé repassar la història per comprendre que no hi hagut progrés i canvi social, sense lluita, sense patiment. I en aquest punt on estem,  costa molt veure escletxes de llum. Però no esteu sols, som tot un poble que dempeus estem convençuts que els nostres arguments, la pau i la justícia, acabaran sent possible.

Espero que algun dia ens puguem abraçar de debò.

Roser

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: