No esteu sols | Carta de Roser
16500
post-template-default,single,single-post,postid-16500,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Que “caminem per poder ser” i “de nou la història ens vegi avançant” amb “llum als ulls i força al braç” perquè un dia, justament, així  vam decidir

— Carta de Roser

EXILIS, PRESONS I COLOR GROC

 

Pere Quart: “si la lluna feia el ple… també ho feu la nostra pena”. Era al seu exili…

No podem acceptar de cap manera que, per més que la poètica alleugi la tragèdia, vosaltres hageu hagut de marxar, ans exigim a qui pertoqui que us  retornin a casa, i ben aviat, d´on jamai hauríeu d´haver sortit. On s´és vist que sense judici s´hagi d´empresonar la gent ni foragitar-la de la seva terra!

“No captem el dret de viure, dret que no es compra ni es ven”

El quatre de desembre proppassat hi va haver súper lluna plena. Segur que sabeu aquell pacte d´adolescents -amics o enamorats- que quan se separen es comprometen a mirar la lluna a una hora determinada i així comunicar-se com dieu fer-ho vosaltres al pati de la presó.

Aquella nit del quatre desembre proppassat hi vaig jugar amb la convicció que se  us trametrien  els desitjos de llibertat  que de paraula no us podem manifestar. Només és un joc,  però qui sap… Si la fe mou muntanyes, pot ser també que aquella estona s´alleugés la vostra solitud.

Sou molt valents, mostrant-nos coratge i fermesa, fent creure que no us passa res, però tenim clar que la llibertat que voleu per al nostre poble és un maldar més feixuc del que podíeu esperar.

Diuen que el pensament  no séns pot robar però , fins i tot aquest, pot quedar empobrit si no es  nodreix amb l´ús inalienable de la llibertat.  La normalització de l´activitat , de la contemplació, de l´amplitud, de la natura, de la feina feta, del caliu, de la presència…  tot el que hi ha a l´altra banda de les reixes que us prenen vida normalitzada…

“La realitat assenyala que no estem units a ningú, sinó que hi estem sotmesos” i no ho accepteu, no ho acceptem.

Muriel Casals va dir “necessitem patriotes”…

Tenim una història farcida d´heroïcitats;  de gent defensora de drets i aspiracions legítimes que, si us plau per força, ens ha anat conformant com a poble.

El dos de gener va ser l´aniversari de la mort de Joan Coromines: el lingüista -exiliat i retornat- que amb els seus escrits i denúncies va fer un pas llarg en la defensa de la llengua i la dignitat del país.

No oblidarem Joan Solà amb els seu manifest “Plantem cara!”

Enguany,2018,  Pompeu Fabra…  dates per mantenir el caliu… la llengua…

Rememorem  la fermesa de Pau Casals: – “I´m a catalan”- i, “El cant dels ocells” que  mormolegem mentre exigim el retorn, ha esdevingut un nou himne de reclamació i repulsa.

Espriu “salvant els mots” -en l´exili mental- “ aquí fins a la mort” malgrat la dictadura  insuportable…

Un enfilall de fets i gent amb “fam i orgull” que respon a la crida”d´ara és l´hora”…

No volem de cap manera que “ ni us hi moriu d´enyorança ni d´enyorança hi visqueu” sota un sostre pesant i quatre parets sòrdides i injustes que  no són tolerables per a ningú; ni ningú, amb un mínim de bons sentiments i humanitat no ho hauria de  permetre. Però hi sou!

Permeteu-me dir clar que aquesta fermesa que ens voleu mostrar la agraïm perquè ens ajuda a perseverar, però ens costa de creure que pugui durar gaire el mantenir-vos dempeus físicament i moralment. Per tant és una exigència humanitària que recupereu el vostre estatus de persona lliure que circuli per la vida amb  normalitat. Sou pares, amics, parents i  professionals que us mereixeu recuperar els vostres llocs de treball per poder mantenir la vostra subsistència i la dels que depenen encara de vosaltres i no pas haver de menjar en una taula injusta  i, més encara, que un estat  cruel us l´hagi de facilitar com als més malvats de la societat.

Per tot això ens hem “posat dempeus i Via fora!” amb “el que tenim i prou” que és molt, que som molts de “vella rel i fresca saba”.

Ja veieu, “que el poble persisteix en tots nosaltres, en cada un de nosaltres”.

Que “caminem per poder ser” i “de nou la història ens vegi avançant” amb “llum als ulls i força al braç” perquè un dia, justament, així  vam decidir

 

VIURE

Pots viure amorrat a Netflix

o tenir vida de somni,

viure somniant despert,

creure´t que ja està tot fet.

Et preguntes tot sovint

si te més sentits el viure;

si amb més valor afegit

trobaries més xalesta.

T´hi ha fet caure, escrit a un mur

que “ viure és prendre partit”

Roser

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: