No esteu sols | Carta de Rafel Mollar
16468
post-template-default,single,single-post,postid-16468,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Us adreço, doncs, un petit conte, que va néixer amb una motivació que no era ben bé la d'enviar-vos-el, però que potser us farà gràcia llegir perquè en gran mesura en sou protagonistes.

— Carta de Rafel Mollar

Benvolguts compatriotes, uns a la presó i altres a l’exili,

Aquests escrit no vull que sigui un calc de tants com rebreu i on serà dificil aportar res de nou, excepte l’escalf de dir-vos, des del fons del cor que plora per tanta crueltat i injustícia, que, efectivament, no esteu sols.
Malgrat que sabeu que no esteu sols, potser hi ha massa estones que costen de passar. Us adreço, doncs, un petit conte, que va néixer amb una motivació que no era ben bé la d’enviar-vos-el, però que potser us farà gràcia llegir perquè en gran mesura en sou protagonistes. Si més no que serveixi d’esbargiment.
Ni que dir que el llaç continua on sempre, ben visible a l’alçada del cor.
Una abraçada.

Adoctrinem, diuen

Per entendre l’escrit cal contextualitzar-lo. Potser ja sabeu que l’escola catalana fa temps que els polítics del PP i Ciudadanos la tenen al punt de mira. De bestieses en diuen de l’alçada d’un campanar, però és un mantra que a força de repetir-lo els manté en la il·lusió que esdevingui una postveritat, paraula de moda; a saber, una veritat fictícia que només existeix dins la ment de qui la diu i en la d’aquells disposats a creure’ls.

El curs 2017-2018 va començar sota l’impacte frenètic que vivia Catalunya per allò que la premsa es posà d’acord en anomenar el Procés. El procés independentista del govern Puigdemont encaminat a votar l’1 d’octubre de 2017 i, si s’esqueia, proclamar la República Catalana, sobirana dins d’Europa, deslliurada de tutela imposada.

La Guàrdia Civil, per ordre de la Fiscalia, va fer tot d’escorcolls indiscriminats a la cerca d’urnes i paperetes, amb resultats més aviat minsos i que van provocar una certa hilaritat en la societat escorcollada. Agullonats pel paper tan galdós que els abocaven a fer, van apujar un esglaó la pressió exercida i el matí de dimecres 20 de setembre, ben d’hora ben d’hora, van irrompre a diverses dependències de la Generalitat, es van emportar ordinadors i caixes plenes de documents i van ficar al calabós 14 alts càrrecs de la Generalitat a passar-hi un parell de dies privats de llibertat. Aquí jo ja vaig entendre que n’havien fet un gra massa i l’endemà, dijous 21, vaig anar a fer classe amb una samarreta estelada d’allò més llampant. Una samarreta que em van regalar les meves filles i que sovint he utilitzat per córrer maratons.

Tot testimonial, a l’aula pensava parlar només de Física i Química, això sí, abillat com em donava la gana i com el cos em demanava anar aquell matí tan excepcional en una democràcia, en ple segle XXI. Només hi vaig trobar oportú fer un breu comentari quan, a l’entrar a una aula, dos o tres alumnes em van adreçar les notes d’un semicamuflat himne d’Espanya. Els vaig dir que ho tenien mal entès si pensaven que això anava contra Espanya, que era qüestió de llibertats, de repressió de llibertats. Repressió que no s’havia tornat a veure a Espanya des d’una època, que ells no havien conegut, de quan manava un dictador anomenat Franco. Res més. I la classe continuà amb total normalitat. Amb la normalitat possible d’aquells dies.

El torcebraç entre la legalitat que emanava de la Generalitat i aquella que imposava la sacrosanta lectura que el PP feia de la Constitució va continuar, cada dia més allunyats, cada cop més a prop el xoc inevitable. La tensió social va anar in crescendo fins que l’1 d’octubre hi va haver urnes, paperetes, cues enormes de gent disposada a votar i una repressió brutal amb més de 1000 ferits per les càrregues policials d’agents vinguts d’arreu d’Espanya i que havien marxat dels seus pobles esperonats al crit de “A por ellos” dels seus convilatans. Malgrat tot, no se’n van sortir: més de dos milions de persones van fer prevaler la seva tossuderia i es van expressar a les urnes.

L’èxit del referèndum va ferir l’orgull del govern de l’Estat. La rèplica: dos dirigents d’entitats cíviques (Òmnium i ANC) a la presó, els Jordis; 8 Consellers del govern de Catalunya també a la presó i el President i 4 Consellers més exiliats a Brussel·les. Gairebé un estat d’excepció.

Tanmateix la gent havia perdut la por i no estaven disposats a empassar-se actuacions dictatorials sense més ni més. I, de nou, va respondre a la crida de les entitats escapçades quan foren convocats a manifestar-se pels carrers, pacíficament, com sempre, el dia 11 de novembre. Fou una multitudinària i espectacular manifestació de protesta a Barcelona i, des d’aquell dia, servidor va portar un llaç de color groc pàl·lid enganxat al jersei. A tot arreu. Dins les aules també.

Fins aquí la part real. A continuació la part fictícia que ben bé podria ser real també.

—Toc, toc, toc… —tres tocs secs a la porta tancada del despatx. L’Inspector d’Ensenyament havia vingut al centre on treballo i m’havia fet cridar. “Endavant” em digué una veu des de dins.

Assegut hi havia un senyor que jo no coneixia i que devia ser l’inspector. Repassava uns fulls que tenia entre mans i, gairebé sense mirar-me, em feu un senyal perquè m’assegués. Després d’ignorar-me mig minut desvià la mirada dels papers i la concentrà als meus ulls. Ens vam mirar de fit a fit uns segons, no sé si pocs o molts, però se’m van fer llargs. Em demanà si era qui ell pensava que havia de ser i, un cop certificat, l’engaltà directe:

—Aquesta inspecció ha rebut queixa de tres famílies d’alumnes d’aquest centre que afirmen que la seva conducta a l’aula és incorrecta i intenta adoctrinar els alumnes en una orientació política determinada. Acusacions greus. Què hi té a dir?

—Doncs, que no sé de què em parla.

—Li faré memòria. Un dia va entrar a fer classe a l’aula amb una samarreta independentista. I molts altres dies hi ha anat amb un llaç groc enganxat a la roba. Deu ser el que veig que porta ara mateix, suposo.

—Ah!, ara ens entenem. És que quan m’ha dit adoctrinar pensava que m’acusaven de fer mítings polítics a l’aula en lloc d’explicar-los-hi Física.

—No cal fer un míting. Es pot adoctrinar d’altres maneres… —l’inspector amb posat condescendent envers la meva persona i agafant carrera per encetar una perorada, com si impartís una classe magistral. El vaig interrompre:

—Tinc 59 anys i aquests aclariments els hi agraeixo, però se’ls pot estalviar. Bé, en quant a allò de la samarreta no hi tinc res a al·legar, excepte aquest opinable adjectiu “independentista” amb què vostè s’hi ha referit. Tanmateix no li vull negar que el rerefons va per aquí: vaig anar així a classe com hauria anat vestit d’aquella manera si treballés a una fàbrica o de caixer al súper. Haig de reconèixer que fou una escalfada per uns fets que vaig considerar, i que considero, intolerables. Ja sé que aquí no estic en una fàbrica ni a la caixa del súper… ho entenc i n’assumeixo les conseqüències. Ara, pel que fa al llaç… no hi veig el problema.

—Se’m vol rifar? De debò no sap quin és el problema? Li sona l’article 155 i tota la pluja de crítiques que rep l’escola catalana… —de nou l’home s’embalava i el vaig haver d’interrompre per segon cop. Aquesta vegada, però, no aniria al seu terreny.

—Ui, ui, ui! Em sembla que aquí hi ha un malentès. Jo aquest llaç el porto per motius de consciència científica. Sap gaire química, vostè? —la viva imatge del desconcert va quedar reflectida a la seva cara.

—Soc matemàtic…

—Bé, doncs quan li ho expliqui ho entendrà. He triat aquest color perquè hi ha tantes reivindicacions que no em quedava gaire marge. Pensi que si morat, rosa, verd, blau, groc… uns contra la violència de gènere, altres per la lluita contra el càncer de mama, altres per la pau, l’ecologia… i darrerament el groc pels presos polítics. La primera cinta que vaig trobar per casa d’un color diferent i que no tingués propietari fou aquest blanc esgrogueït. Vostè, i aquestes tres famílies, deuen haver pensat que és groc. No home. Fixi’s que tira més a ocre o fins i tot a blanc que no pas a groc. Jo no em poso en política. Llàstima que no m’haguessin preguntat abans per què ho portava… No l’haurien molestat, a vostè, i s’hauria estalviat el viatge. Miri, ara per ara la meva postura és del tot minoritària, però tinc l’esperança de rebre suports cada cop més amplis del món científic i redreçar una injustícia que fa massa que dura. Ara l’hi explico i, fins i tot, si ho considera enraonat, pot fer-me costat vostè també: reivindico que l’Heli sigui restituït al lloc on li pertoca, al capdamunt del grup segon de la taula periòdica.

La cara d’estupefacció de l’ínclit personatge m’esperonava a continuar:

—Segurament recorda, de quan estudiava, que la taula periòdica dels elements químics té 8 grups o famílies que són el que en diem elements representatius. I en són 8 perquè la capa de valència té orbitals “s” i, a partir del segon període, orbitals “p”. Als orbitals “s” caben un màxim de 2 electrons, i als “p” n’hi caben fins a 6. Si en fa la suma, que li haig de dir, vostè és matemàtic, dos i sis fan vuit. El 8, un nombre important en química. Doncs bé, ja tenim la taula. Ara hi posem elements. El grup 1 són la família dels que tenen un sol electró de valència, i va encapçalada per l’hidrogen. Els elements del grup 2 tenen dos electrons de valència i, aquí és on rau la meva discrepància, va encapçalat pel beril·li, quan hauria de ser l’heli. Vol més arbitrarietat? És escandalós!

Les venes del coll se’m devien marcar, gesticulava amb mans i braços i mantenia el tronc decantat cap endavant. Mirava d’escenificar vehemència que apuntalés els meus arguments.

—Els del grup 3 tenen tres electrons, els del 4 en tenen quatre i així, sense excepció, fins al grup 8 en què, com els hi pertoca, tenen vuit electrons de valència tots, el neó, l’argó… són els gasos nobles. Què hi pinta l’heli a dalt d’aquest grup si ell no té vuit electrons sinó que en té només dos? Què hi pinta?

La darrera exclamació la vaig dir aixecant la veu, amb èmfasi. Després, com qui queda retut, em vaig deixar caure enrere fins a repenjar l’esquena al respatller del seient. L’home amb cara de pòquer. Jo hi tornava:

—És una pregunta retòrica, senyor inspector, em sé la resposta i la considero una ensarronada que no justifica l’arbitrarietat que es fa en aquest cas. Hom dirà que l’heli és un gas inert i té més semblança química amb els gasos nobles que no pas amb els

alcalinoterris del grup 2. No em val! L’hidrogen té un electró i està on li pertoca, al grup dels metalls alcalins, o sigui l’1. I ja em dirà quina semblança té l’hidrogen amb els alcalins: amb el liti, el sodi o el potassi… L’hidrogen un metall? Va, que no em facin riure. No s’assembla de res amb la resta del grup, però s’ha fet prevaler la seva condició de posseir un sol electró per situar-lo al grup 1. Doncs, amb l’heli reivindico el mateix. Té dos electrons, així que al grup 2 i no pas al 8, malgrat que la seva semblança amb el magnesi, el calci o l’estronci, els companys de grup, sigui com la d’un ou i una castanya. No troba que tinc raó? Jo hi dic prou! Que es restitueixi la llibertat de l’heli per anar al lloc on li pertoca i que no se’l mantingui empresonat allà, de manera injusta en aquella cel·la on el tenen ficat.

L’inspector tenia la boca una mica badada i vaig especular que pel seu magí deuria desfilar un garbuix de sensacions en què, com qui desfulla una margarida, alternarien: no hi toca… em ven la moto… no hi toca… em ven la moto… no hi toca… Jo, abans no arribés a l’últim pètal, em vaig aixecar i li vaig dir adeu i que arribava tard a la classe següent.

Fi

Nota final: Aquest relat formarà part, si Déu ho vol i les forces no m’abandonen, d’un llibre que tinc previst fer quan completi 50 maratons. Ara vaig per la número 43 i, quan ho llegireu, potser ja hagi fet la quaranta-quatrena a Marràqueix (Marroc), la primera a l’Àfrica, amb el propòsit d’haver-ne fet alguna a cada continent.

El llibre de què us parlo combinarà cròniques esportives de les maratons i, perquè no sigui de temàtica tan prosaica, hi alternaran relats curts i contes (suposadament gestats en la llarga durada d’una marató en què és bo, i aconsellable, esbargir la ment i no estar tan pendent de l’esforç).

Per raons òbvies, d’actualitat i perquè ens toca de prop, he triat aquest per lliurar-vos-el com a petit regal que, espero, em vulgueu acceptar. To desenfadat i amb la mica d’humor amb què convé que ens agafem les coses. Algú ho va dir i jo ho faig meu: No ens prenguem a nosaltres mateixos amb excessiva serietat perquè els altres poc que ho fan.

Una abraçada i, més que un comiat, us dic a reveure.

Rafel Mollar

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: