No esteu sols | Carta de Pere
16356
post-template-default,single,single-post,postid-16356,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

L’interès per la política ha crescut enormement, i una societat que intervé en la política sempre és una societat millor. Un país exigent amb els seus governants i implicat amb el seu govern.

— Carta de Pere

Carta a Oriol Junqueras:

Benvolgut Vicepresident,

Fins ara no havia escrit cap carta als presos polítics tot esperant com evolucionaven els esdeveniments. Ara, un cop coneguts els resultats de les eleccions i a les portes de la investidura m’adreço a vostè per compartir els meus pensaments sobre com veig el futur a llarg termini del nostre país. Abans, però, voldria agrair-los la vostra tasca, emprenent el camí cap a l’autodeterminació, malgrat el sacrifici personal que això els hi ha suposat. Mai oblidarem el que heu fet per tal d’obeir el mandat democràtic del poble. La presó (o l’exili) us honora i us dignifica, i fa més gran la vostra tasca.

No sé com avançaran les coses ni quan assolirem la República, però si que se que ara ja és irreversible. Que trigarem més o menys però que la majoria ja és conscient de que som un país ocupat. I quan en som conscients, la ocupació sempre s’acaba i l’assimilació es fa impossible. Estic convençut que aquest país nou que construirem serà molt millor que el que tenim. No serà millor perquè nosaltres siguem millors, no som millors que els espanyols, igual que no som millors que els francesos o els turcs. Serà millor perquè els seus governants deixaran d’estar dominats i de ser obedients a unes elits concretes. El procés d’independència s’ha fet en contra d’aquestes elits i ja no els hi deurem res. S’ha fet donant el poder de decisió a la gent. Tot el que hem après aquests mesos serà el que farà que la República sigui de la gent. Hem vist tot el que podem fer si ens mobilitzem. L’interès per la política ha crescut enormement, i una societat que intervé en la política sempre és una societat millor. Un país exigent amb els seus governants i implicat amb el seu govern. Hem vist que tot es pot fer des de baix, i que la implicació de la societat és necessària per poder avançar. També hem après a desconfiar de les veritats oficials i a contrastar les notícies. Hem après a organitzar-nos i a ser crítics. Penso que la consciència política encara creixerà més quan la societat s’impliqui en el procés constituent. Quan comprovem que la nostra contribució suma, que som nosaltres qui construïm el país.

Serà aquesta implicació, aquest exigent control democràtic el que ens farà millors. En definitiva, la maximització del governar-nos nosaltres mateixos, el que vol qualsevol nació del món. M’imagino un país que creu en la ciència i l’educació, amb salaris dignes i on els joves no han de marxar per tenir bones expectatives laborals. M’imagino un país on ningú es queda sense casa i on tothom és benvingut. M’imagino un país on les elèctriques no són una gran màfia amb portes giratòries, sinó empreses eficients regulades pel govern que les incentiva a desfer-nos del carbó i apostar per les energies renovables. M’imagino un país on els mitjans de comunicació no escriguin al dictat del govern i les empreses poderoses. M’imagino un país on es pugui viure plenament en la nostra maltractada llengua.

I quan penso en la llengua i el país m’agrada no oblidar-me de les nostres nacions germanes del Països Catalans. Penso que quan tinguem el nostre estat la política haurà d’incidir molt en aquest aspecte. Primer en explicar als mateixos catalans que el País Valencià no és el PP o que quan passes del Pertús no canvies de nació. Perquè això no es pot saber si no sabem qui és Joan Fuster, que va ser la Batalla de València, el Tractat dels Pirineus o que el territori on més català es parla és la Franja de Ponent.

Si veiem (i ens veuen) aquests territoris com a llunyans és perquè hi ha hagut dos estats que han fet de tot perquè així fos. Per tant, per que no podríem revertir aquesta situació amb el nostre propi estat a favor? Com a Vicepresident que sou, m’agradaria compartir amb vostè les polítiques que penso que s’haurien de fer en aquest sentit.

En primer lloc cal distingir els territoris que tenen autogovern dels que no en tenen. La Catalunya Nord és un d’aquests últims. Allà el català s’ha perdut de forma dramàtica el darrer segle. Segurament esborrar la frontera que ens separa és una utopia, però no hem de renunciar a mantenir viva la llengua i els lligams culturals. Això passa per obrir escoles de la Generalitat, igual que fa França aquí amb els liceus francesos. Escoles immersives en català on s’expliqui la nostra història.  El coneixement del Principat es pot fomentar d’altres maneres com per exemple la concessió de beques per poder estudiar en les universitats sud catalanes. Tot això serà efectiu en la mesura que l’educació sigui de qualitat. Un altre aspecte clau són els mitjans de comunicació, avui en dia tots en francès. El nostre govern hauria de tenir mitjans destinats a altres territoris dels Països Catalans. No n’hi ha prou amb tenir accés a TV3, sinó que han de ser mitjans fets allà, que coneguin la seva realitat i la seva variant lingüística. També seria necessària la col·laboració de les empreses coordinada i incentivada pel Govern. Us imagineu que seria per un català de Cotlliure poder anar al súper rotulat en la seva llengua? O anar a un restaurant amb la carta en català? I que suposaria que el català fos requisit per poder treballar a algunes empreses?

A les Illes Balears o al País Valencià, en certa manera aquesta feina ja la pot fer el seu Govern. Per tant, les nostres polítiques s’han de basar més en poder facilitar aquests governs i millorar-hi les relacions. Amb un estat podríem, per exemple, ajudar al seu finançament comprant deute públic. Podríem construir el corredor mediterrani que augmentaria les relacions i els lligams econòmics amb els valencians.  Podríem ajudar a la sostenibilitat econòmica dels mitjans de comunicació en català. Potser fins i tot podríem incentivar la creació d’un partit de dretes valencianista, impulsat per la burgesia local, que pogués arribar a grans acords de país amb l’esquerra ja valencianista.

També es podrien portar a terme mesures de caire més simbòlic per visualitzar l’existència d’una realitat comuna. Podria haver-hi un festiu comú a tots els Països Catalans. Us imagineu? “Avui 2 de febrer, la Festa Nacional dels Països Catalans en commemoració del naixement de Jaume I, els Presidents de Catalunya, Andorra, País Valencià, Balears, l’alcalde de l’Alguer  i una representació d’alcaldes de la Franja i la Catalunya Nord s’han reunit abans de l’entrega dels premis de la Literatura Catalana.” Podríem imaginar moltes més mesures en aquest sentit, algunes de més realistes i d’altres més difícils, però és important que n’anem parlant i ho anem visualitzant, si algun dia ho volem arribar a fer possible.

Tot això contribuiria a que aquests territoris recuperessin la seva identitat i la seva llengua, esclafades per uns estats que mai les han acceptat. I si mai decidissin que el camí que han d’emprendre és el de la plena sobirania, no ho tindrien molt més fàcil amb el nostre exemple i el nostre suport i reconeixement?

Tornar a unir la mata de jonc de Muntaner, suposaria una gran notícia per la llengua i l’economia. La unitat de la llengua contribueix a fer-la més gran i prestigiar-la. Els seus enemics sempre han volgut dividir-la per fer-la més petita. Normalitzar-la a tots els territoris augmentaria el número de parlants, faria que el mercat cultural fos més ampli, i per tant la producció cultural tindria més finançament. No cal parlar de que suposaria l’enfortiment dels lligams econòmics i l’intercanvi comercial i turístic.

Aquests dies he tornat a veure el programa El favorit, que TV3 ha penjat recentment al web. Veient com gaudia explicant la vida de Jaume I, a qui anomena el responsable de l’existència dels Països Catalans, li deixo un poema de Verdaguer sobre el Rei en Jaume, Sant Jeroni:

Per veure bé Catalunya,
Jaume primer d’Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l’hora en què hi surt lo sol;
quin pedestal per l’estàtua!
pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt, li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l’estimada del seu cor!

Té en son cel aucells i àngels,
en sos camps vergers i flors,
en sos aplecs l’alegria,
en ses famílies l’amor;
té guerrers en ses muralles,
naus veleres en sos ports;
naus de pau i naus de guerra,
frisoses de pendre el vol.
Les ones besen ses plantes,
l’estrella besa son front,
sota un cel d’ales immenses
que és son reial pavelló.
En son trono de muntanyes
té el Pirineu per redós,
per coixí verdosos boscos,
per catifa prats de flors
per on juguen i s’escorren
rieres i rierons,
com per un camp d’esmaragdes
anguiles de plata i or.

Del Llobregat veu les ribes,
les marjades del Besòs,
que coneix per les arbredes
com les roses per l’olor.
Los vilatges a llur vora
semblen ramats de moltons
que abeurant-s’hi a la vesprada
hi esperen la llum del jorn.
Montsec li parla de Lleida,
que el graner de Roma fou.
Montagut, de Tarragona,
tan antiga com lo món;
de l’Empordà i Rosselló,
penjats de son dors enorme
com dos arguenells de flors;
Montseny, de Vic i Girona
que lliga el Ter anguilós;
Cardona, de ses salines;
Urgell de ses messes d’or;
Montjuïc, de Barcelona,
la que estima més que tot.

Tot mirant a Catalunya
s’ha sentit robar lo cor;
– Què puc fer per ma estimada
– va dient tot amorós;
si del cel vol una estela,
des d’ací l’abasto jo.
– No vol del cel una estela,
– una veu dolça respon-;
la més bella que hi havia
la llueix enmig del front.
– Torna-li dues germanes
que prengué el moro traïdor,
l’una anant a collir perles
vora la mar de Montgó,
l’altra nedant entre els cisnes
prop d’on volava el voltor. –
Ell gira els ulls a Mallorca,
l’obira com un colom,
nedant entre cel i aigua,
vestida d’un raig de sol;
a València no l’obira,
mes obira sos turons,
que de l’hort de la sultana
són muralla i miradors.

Se n’arrenca de l’espasa,
i aixeca sa veu de tro:
– Germanes de Catalunya,
i encara porten lo jou?
Rei moro que les tens preses,
jo et vull veure a mos genolls.
Si l’obirassen los moros,
les deixarien de por,
com deixaren Catalunya
quan, d’Otger entre els lleons,
Roldan los tirà la Maça
des del cim del Canigó.
Quan torna els ulls a la serra
cerca aquell que li ha respost;
dintre l’ermita més alta
té la Verge un altar d’or,
no hi ha ningú a la capella
i Ella té el llavi desclòs.
Posant a sos peus l’espasa,
cau en terra de genolls:
– A rescatar les captives,
Maria, guiau-me Vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força í braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
me diran Conqueridor!

Karlsruhe a 18 de Gener de 2018,

Pere

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: