No esteu sols | Carta de Marc M
16480
post-template-default,single,single-post,postid-16480,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Us tenim presents i volem tenir-vos presents, perquè no volem que aquesta situació absurda i cruel es normalitzi.

— Carta de Marc M
Benvolgut Quim,
T’escric una tarda de diumenge de gener. Fa molts dies que volia fer-ho, i el temps ha anat passant. No et conec i no sé si mai hauríem coincidit i això se’m fa estrany. Però vivim moments molt especials, de fet, bestialment especials. Hem decidit moure’ns, deixar d’esperar que els altres decideixin per nosaltres, fer-nos amos i responsables de la nostra vida. Són temps de llibres d’autoajuda i de teràpies de creixement personal i nosaltres hem actuat de veritat. Com es diu en el llenguatge dels manuals hem sortit de la zona de confort i hem agafat les regnes del nostre destí. Pensàvem que l’univers ens rebria amb els braços oberts i que els astres s’alinearien a favor nostre. Esperàvem la benedicció de la justícia universal, que ens recompensaria el nostre gest valent, i no ha estat ben bé així. Hem pecat d’ingenus? Potser sí, però quina era l’alternativa? Quedar-nos allà on érem? Resignar-nos? Renunciar a les nostres esperances? Quin panorama més trist hagués estat. Res no ha acabat. Seguim drets i persistim. I això ja és una victòria. Ens hem demostrat a nosaltres i al món què som i què volem ser. Quina lliçó d’autoestima!
Hem comès errors, alguns. Però també hem fet moltes coses bones. Hem expressat la nostra voluntat de manera massiva i pacífica. Segur que tu, com jo, tens imatges de les moltes mobilitzacions que hem organitzat, amb persones de totes les edats i condició social. Ho hem fet
molt bé. Intenten retreure’ns allò que no hem fet bé i els és molt difícil. Cap insult, cap agressió, res que puguin utilitzar. Han d’inventar històries delirants per justificar la seva repressió brutal. Retorçar la realitat fins a uns extrems rocambolescos i patètics, entrant en contradiccions que no s’aguanten per enlloc. Només els hi compren els fidels entregats i els aliats internacionals. Però aquests últims a canvi de protegir els seus interessos i de vendre el seu suport o indiferència a canvi de favors. Per tant, poques coses a retreure. Cal fer autocrítica. Sí. És l’única manera de fer-ho millor. Però també reconèixer que l’objectiu és colossal i que tot ens anava en contra. I la pregunta és: Som millor que on érem? Jo crec que sí.
Hem exposat pacíficament i democràticament la nostra proposta i n’hem sigut dignes. I, el més important, això ha posat de manifest la decadència de l’adversari. Les màscares han caigut i s’ha evidenciat que a Espanya la fi justifica els mitjans. I de fi només n’hi ha una i tota la resta s’hi ha de supeditar. De fet, molts dels contraris a la independència no ho són perquè creguin que és un mal objectiu, ho són per la por de la reacció de l’altre. Doncs quin argument més trist!
Tots els elements que poden portar a un balanç negatiu tenen a veure, no amb la nostra mala gestió, sinó amb la reacció de l’Estat. “Recuperem les institucions!”, ”Tornem allà on érem!”,diuen. Molta gent vol que acabi aquest calvari, aquesta tensió permanent. Però jo crec que ja no és possible tornar on érem, perquè, com dèiem, ara les màscares han caigut. Què ens proposen? Fer com si res? Acceptar aquesta farsa mirant cap un a altra banda? Això ja no és possible. O només ho és pagant un preu altíssim en la pròpia autoestima. Aquesta seria una
veritable derrota, perquè vindria de la renúncia al que creiem just. Com podríem fer-ho i mirar a la cara als nostres fills? O fins i tot, mirar-nos a nosaltres mateixos? Seríem una societat autoderrotada, sense cap tipus de moral i incapaç de construir cap projecte col·lectiu. I aquesta és la seva estratègia miserable: provocar un malestar tan gran que ens acabi afectant emocionalment. Si cal, carregar-s’ho tot. Com el conqueridor, vèncer encara que sigui arrasant la terra conquerida. Sense importar allò que diuen que tant estimen. És allò de “la maté porque era mía”. I encara hi ha gent que ens hi compra! Provocar por, arruïnar si cal, i buscar les reaccions que ens portarien al terreny on més còmodes es troben: el de la derrota i la paralització, la rendició incondicional o, fins i tot millor, el de la crispació i l’enfrontament. Són les sortides naturals que aquesta sensació de cansament, tristesa, impotència i ràbia poden provocar. Però, som un poble refotudament tossut i madur i, tot i que ľofensiva és bestial, continuem persistint.
I tanmateix, per a mi hi ha dos preus molt difícils d’acceptar. Dos circumstàncies amb les que resulta molt dur conviure. La primera és la divisió de la nostra societat. Han aconseguit tensar la discrepància. Han intoxicat amb mentides i amb la por fins a extrems indecents. I han aconseguit l’objectiu. Hi ha una part important de la nostra societat que els ha comprat els arguments i que s’ha mobilitzat en contra del que volem fer. Gent que, malgrat els ho expliquem, no es creuen que comptem amb ells. I que no volen ser comptats. Són els que pengen la seva bandera al balcó i els que arrenquen els nostres cartells. Han aconseguit fer-nos semblar botxins i fer-los sentir víctimes. Han creat el front, han construït les trinxeres i aquest és un escenari que ens va en contra. És aquí on crec que hem de fer més autocrítica. Perquè és clar que l’ofensiva ha sigut monumental i molt tramposa, però potser hi havia un substrat sensible a rebre el seu missatge. No se senten inclosos
al projecte i això és potser perquè no els hem inclòs del tot. Haurem de millorar en això. Ser més empàtics, més simpàtics i més pedagògics. No som perfectes, ni molt menys! Però sóc optimista: El nostre projecte no va contra ningú i tenim raons de pes per oferir-los.
L’altre aspecte preocupant és el preu més alt que hem pagat, el personal. I és el de les persones que són a l’exili i, sobretot, els que sou a la presó. Som molts els que pensem cada dia en vosaltres. No us oblidem. No oblidem el que heu fet. El que heu fet per nosaltres. Ha estat un gest molt generós i sabem que el càstig vol ser col·lectiu. Però, tots som conscients que sou vosaltres qui pagueu el preu més alt. Per això no us oblidem i no volem oblidar-vos. No sé si fins al lloc on ets t’arriba, però la vostra situació és molt present al dia a dia del país. Cadascú ho viu com pot, amb aquella barreja que t’he dit de tristesa, de ràbia i d’impotència. I per això va bé trobar-nos i actuar. Ho fem de moltes maneres. Moltíssima gent portant el llaç groc, a les solapes, a la bossa, al mòbil, … Ens trobem pel carrer, al metro, al cinema, al mercat, i creuem mirades de complicitat en la causa comuna i de confort en les emocions compartides. Hi ha gent que es reuneix per penjar
llaços grocs. Constantment circulen imatges d’accions a diferents llocs. Les últimes que m’han arribat de l’Hospitalet i de Sant Joan Despí. I també a Sant Cugat.
A l’empresa on treballo hem constituït una associació de treballadors en defensa de les institucions públiques. Fem concentracions de protesta contra el 155 i a favor del vostre alliberament i tenim cartells penjats a les finestres i als plafons. Us tenim presents i volem tenir-vos presents, perquè no volem que aquesta situació absurda i cruel es normalitzi. No us abandonarem! Hem de buscar un equilibri entre mantenir-nos mobilitzats i no cremar-nos. L’empatia va per cases. Hi ha qui el sentiment d’injustícia el rebel·la de tal manera que s’arriba a posar malalt. Hem de protegir-nos, dedicar-nos a la nostra vida quotidiana per tenir forces per continuar i no pagar un preu més alt
que el necessari. No caure ni en la desesperació ni en la provocació, que és constant i barroera. Ens hem de dosificar i anar-nos rellevant. I amb això tenim sort. Som molts i seguim convençuts. Ara a l’entrada de les oficines, al costat del registre hi hem instal·lat un marcador amb els dies que fa que sou empresonats. La imatge és impactant i a més és dinàmica (malauradament cada dia canvia) i fa que es vegi que persistim, que no ens resignem. La gent necessita sentir-se activa i útil. N’hi ha de molt creativa. Hi ha una por general a la desmobilització, però no és nova. Hi ha sigut al llarg de tot el procés i mai s’ha acomplert. De fet, cada vegada hi ha més gent mobilitzada. I això els desespera. Seguim.
El cap de setmana passat vaig ser a Viena i vaig portar adhesius de LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS i del CAT per a les matrícules. Va estar bé com a acte de protesta, però també com a connexió emocional amb la vostra situació. Al poble on visc els fatxes van fer pintades del tipus
MENOS LUCHA Y MÁS DUCHA, i algú ha escrit I MÁS CULTURA. També van escriure AE, que es veu que vol dir ARRIBA España. I algú ha escrit IOU darrere.
Sabem que sou els nostres representants, que us fan pagar per a tots nosaltres i això ens sap molt greu, però també ens fa sentir molt a prop vostre i de les vostres famílies i molt agraïts pel vostre servei i pel vostre valor. Segur que no imaginàveu que el preu seria tan alt, ni tampoc que, fins i tot havent-ho imaginat, que seria tan dur al moment de viure’l. La vostra situació us fa molt grans. I, així i tot, tots tenim clar que teniu tot el dret de fer el que sigui per sortir d’aquí. Suposo que hi ha un exercici d’intentar passar-ho el millor possible, però al mateix temps unes ganes terribles que s’acabi d’una vegada. És perfectament comprensible. Per a nosaltres ja ets/sou herois i no reclamem cap altre gest de coherència per part vostra. El preu ja està sobradament pagat.
Per la meva part espero que aquestes paraules, suposo que moltes altres vegades llegides en altres cartes, t’hagin pogut fer una mica de companyia i espero que hagin servit d’ànim i confort.
Espero que segueixis amb la fortalesa i la serenitat que m’han dit que tens els que t’han pogut veure i que puguis sortir molt aviat. Nosaltres a fora seguirem demanant el teu alliberament i construint el somni de justícia que compartim.
Una abraçada molt forta!
Marc
28 de gener del 2018
No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: