No esteu sols | Carta de Marc
16394
post-template-default,single,single-post,postid-16394,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Ell escrivia cartes, cartes a tots els presos polítics empresonats en aquells anys.

— Carta de Marc

El meu avi Joan es considerava un soldat català, tal i com li va confirmar a en Josep Cuní en una entrevista al voltants del 1989. El record d’ aquesta entrevista, que corre per casa en una cinta de caset, les guerres de coixins al seu llit i contes novelats en base al seu profund coneixement de la història de la humanitat en general, són els records principals que em queden del meu avi. Com molts dels nostres avis, ell va lluitar al front de Saragossa i l’ Ebre, fins que un comandant rus el va fer empresonar per derrotista, quan es va queixar de l’ armament centenari que els russos, els nostres aliats durant la guerra civil, ens havien enviat per lluitar contra els ‘ sublevados’. Si ell no hagués parlat francès, i el comandant rus tampoc, la conversa no hagués trascendit, i potser haguera mort a la vora del riu Ebre, i jo ara no existiria. Però de la Model va anar a França, i allí es va quedar fins que el van tornar a Barcelona, on va arrivar amb manilles i grillets a l’ estació de França, quan son pare i la meva tieta-àvia (que tenia 6 anys i que és qui m’ ho explica doncs mai oblidarà la imatge, que sempre descriu amb ràbia i llàgrimes als ulls ) el vàren anar a ‘rebre’. Era una altra època, però menys llunyana del que ens pensàvem, oi? De l’ estació va anar a un calabós que hi havia al carrer Pelai ( o a prop ), on s’ hi va tirar unes setmanes fins que el van deixar anar.

L’avi Joan era un militant incansable, va ser un dels fundadors ( o primers militants, no ho sabem ) del Moviment per la Defensa de la Terra, militant incondicional d ‘ ERC desde els seus orígens, i se sap a casa que es va postular per cap de llista quan ERC era un partit residual, i les ferides de la dictadura encara cicatritzaven. Li sobraven pit i collons, però potser li faltava influència i pès economico-social, diguem-ne.
Però un dels records més vius que tinc del meu avi, té molt a veure amb aquesta iniciativa. I aquest record és veure’l sempre que entrava a casa escrivint cartes. Ell escrivia cartes, cartes a tots els presos polítics empresonats en aquells anys. Recordo un dia que m’ explicà que escrivia a una tal Núria, amb qui es cartejava setmanalment, on li expressava el seu suport i ànims. Jo no tenía ni 7 anys, i no va ser fins al cap d’ uns quants anys més, que vaig saber a quina Núria es referia.
No recordo paraules concretes, només recordo que allò em va colpir, vaig pensar que calia valor per escriure setmanalment a persones que estaven a la presó, però coneixent les conviccions del meu avi, penso que això només era la punta del iceberg que vèiem a casa, i que fora, molt segurament, la seva lluita continuava. Va militar total la vida a Omnium, a ERC, i als carrers va organitzar les primeres concentracions que, un cop mort el dictator, es començaven a permetre.
L’ entrevista de ràdio que esmentava al principi d’ aquesta carta, parlava d’ un aplec independentista a les cotxeres de Sants per una diada ( del 89 si no recordo malament ) on s’ hi van aplegar ( agafeu-vos fort ) 500 persones! I així va començar el camí que avui ja supera els 2 milions de catalans, què fins ara ens hagin deixat comptar.

Vice president, conssellers, molta força. Sé què vol dir perdre la llibertat, i com ja sabreu, si és que no ho sabieu ja, és el valor més preuat, i aquest preu que esteu pagant ( per fer el que el poble us ha encomanat!!) no és que sigui molt alt, és que és completament injust i exagerat. Però no dubteu que aquest acte de solidaritat està servint per desarmar als injustos prevaricadors d’ argumentari democràtic davant del món i elevant el valor del vostre compromís fins al cèl.

Visca la terra, us estimo a tots.

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: