No esteu sols | Carta de M. Pilar R
16484
post-template-default,single,single-post,postid-16484,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Sou a la presó per mi, i me’n sento responsable.

— Carta de M. Pilar R
No sé com encapçalar aquesta carta. En unes altres circumstàncies hauria de buscar quin és el tractament protocolari del vicepresident del Govern i quin altre el d’un conseller. I quin tractament pertoca als màxims representants d’Omnium i l’ANC. Però ara ja no em cal buscar-los perquè, tot i que no he tingut l’honor de parlar mai amb vostè, Sr. Junqueras, ni amb vostè Sr. Forn ni amb vostè Sr.Cuixart ni amb vostè Sr. Sánchez, ja fa mesos que els he incorporat a la meva família. Per tant, m’atreveixo a encapçalar aquesta carta així.
Benvolguts Oriol, Jordi, Quim i Jordi,
Us trobo a faltar, molt-molt. Moltíssim. La vostra absència em dol. Cada dia, dia a dia. Cada cop que hi penso i hi penso molt. Recordaré
sempre-sempre les imatges de les furgonetes que us duien a la presó en aquell fatídic telenotícies nit i el plor que no vaig poder contenir. I després al novembre, la imatge del meu Govern entrant a l’audiència nacional i el convenciment que aquest cop no tancarien ningú més. I no. No va ser així. Una altra fiblada directe al cor.
I l’esperança del traspàs al Suprem. “Ara sortiran tots. S’ha acabat el malson”. Però no. Escoltant la ràdio al meu despatx de l’institut vaig saber que no us deixaven tornar a casa. No us deixaven tornar. I cada cop que us han negat la llibertat, una altra fiblada. Necessito que us deixin sortir. Vull treure’m el llaç i la bufanda. Els llueixo amb orgull, perquè els duc per tal que sigueu presents per allà on passo, però me’ls vull treure. Vull que torneu amb les vostres famílies.
És el que més desitjo en aquest món. Perquè me’n sento responsable. Perquè sou a la presó per defensar el meu dret a votar, per defensar el meu vot. El meu vot, que compta per un però val per molts: és el vot del meu avi Àngel que va viure amb el cap cot, el de la meva amiga Rosa, a qui el càncer es va endur abans de poder votar, tant que ho desitjava i és el vot dels meus nets, que encara no han nascut. Sou a la presó per mi, i me’n sento responsable. Somio en el dia que sereu a casa. I us abraço un a un i molt fort. I sóc feliç. I així ha de ser, i així serà.
Gràcies infinites.
Una abraçada,
M.Pilar R
No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: