No esteu sols | Carta de Lydia
16348
post-template-default,single,single-post,postid-16348,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Ara tots estem a tot arreu, la diversitat, per sort, ens ha igualat a tots. 

— Carta de Lydia
Com començar una carta a algú que no conec?
Benvolguts us vull donar el meu escalf?
Escalf, una paraula que no havia escoltat mai fins fa tres mesos. Una paraula que trobo lletja però que reflecteix exàctament el que voldria fer amb vosaltres, escalfar-vos, abraçar-vos. També suposo que es diu escalf per no dir suport. Però jo voldria donar-vos tot el meu suport, que no suportar-vos, que té una altra connotació.
No puc deixar de pensar en vosaltres, però tampoc vull fer-ho. Hi penso cada dia, com una obligació, com una penitència. La meva minúscula penitència per apropar-me al vostre dolor
Penso en les vostres dones més que en els vostres fills. Els fills son egoistes i s’acaben acostumant a tot si ño els falta de res. Les dones em fan patir. Penso que han de fer veure que tot està bé, la fortalessa que demostren en actes de suport (d’escalf)
La Txell al sopar groc, parlant amb aquella enteressa i jo plorant com una bleda assoleiada només de sentir-la. L’Empar Moliner explicant el viatge a Estremera amb el bebé del Jordi Cuixart. La dona de l’Oriol que es veu que ho porta fatal i gairebé no surt de casa. La mateixa dona a qui mai he vist per SantVi.
No la concec la Neus (perquè crec que es diu Neus?), si a l’Oriol i sobretot a la seva tieta, que cantava amb la meva al Centre Catòlic i li passava la capelleta de la verge. Coses dels pobles. Cada cop que tenia la capelleta la tieta hi posava diners. Darrerament 20€.
– Tieta coi, però si nosaltres no som creients! Amb els diners que té l’esglèsia!
– No dona! Si això es pels portants del sant Crist! I per l’auto!
L’Auto Sacramental de la processó, el sant Crist, l’Oriol portant la creu a la processó del silenci quan encara no el coneixia ningú. Bé, al poble si, els del poble ens coneixiem tots encara que no ens coneguessim. Nens a veure que feu que aquí ens coneix tothom!  Ojut! Tots no ens coneixem. Que desprès hi havia els altres, els de la processó de la Saeta. A aquests no els coneixem. Quan era petita si que veiem molta diferència. Els que parlaven en castellà al poble eren pobres, de la muntanya. Només que fossin de la Vinyala ja deiem que eren de la muntanya. Especialment ho veiem quan ens venien a la merceria a comprar. La diferència entre les que compraven bijuteria fina o una peseta de colònia. Ara no. Ara tots estem a tot arreu, la diversitat, per sort, ens ha igualat a tots.

Records. La Vicenta, de la muntanya, es clar, que ens feia feines i de cangur. Més per caritat que per necessitat. La teniem mig acollida a casa, gairebé de la nostra edat i amb una vida tan diferent! Només entrar a casa la mama la posava al cossi i li feia rentar-se els peus i les aixelles. Feia pudor de seba la Vicenta, però jo me l’estimava.

La Maria Rosa, dels nostres, que anava de penitent i s’aixecava la caputxa quan ens passava pel davant. El ritual de preparar les llums a la porta, el domàs, les cadires, l’eterna espera fins que sentiem la trompeta dels romans allà lluny i començavem a dir-nos fluixet ja venen, va sortiu que ja venen! La darrera cigarreta abans no passessin ja de més gran. El primer cop que hi vaig dur les nenes quan el meu poble ja feia anys que no ho era.

L’era, on desprès hi van fer pisos i més desprès un CAP i tot.  Hi anavem amb la bicicleta quan a casa estaven fins el monyo de sentir-nos fer fressa al pati. Au, sortiu a l’era una estona. No aneu al riu eh! No creuessiu pas la carretera!  I el pont de Molins quan va caure! Mare meva! El papa que just hi acabava de passar! I els zapadores que van estar tota la nit refent el pont! Mon germà entre ells fent-hi la mili, quin orgull! I el pont que referien ben aviat, no veieu les pedres amuntegades, totes numerades?

I els mil i un records, i la caseta que em vaig comprar a Sant Antoni ja casada, i com me la vaig vendre al divorciar-me. Total allò no era el meu poble. El meu poble era el carrer Barcelona, Àngel Guimerà, el Tòtem. El Centre (el centru!)

Quan veig l’Oriol per la tele veig la meva infantesa, el meu poble que no ho va ser mai, que jo era de les Corts eh! Però sense ser-ne conscient a SantVi hi vivia prou com per tenir-hi tots els records. D’aquella infantesa que vaig compartir amb el germà que ja no hi és perquè un dia va decidir acabar amb tot mirant l’era que ja no ho era, a aquest poble al que no he tornat perquè ja no hi tinc res que m’hi lligui i que malgrat tot sento tant meu. Tant meu com meus son els meus presos, perque em representen d’un país que un dia haurem fet crèixer junts, ells més que jo que com a molt em manifesto, voto, crido, obro l’escola i la defenso, ploro de por, m’indigno i me’n vaig a Brussel.les. I hi torno els cops que calgui. I quan penso que estic cansada i no vull anar a aquell acte o a aquell altre penso que a Soto o Estremera hi deu fer molt de fred, i que jo només puc donar escalf així, suportant la petita incomoditat d’anar a pasejar un divendres per la plaça de Catalunya, amb lo bé que estaria ara al sofà de casa.

I em canvio de llaç cada cop que se m’embuta i tinc el balcò de casa que sembla un arbre de Nadal, l’estelada, el domàs dels Jordis, perquè no en tinc de l’Oriol i el Quim. I la filla que em pregunta

-mama, perquè diuen això els Jordis?

-Marta que diguin el que calgui però que surtin. Com si per sortir han de cridar viva espanya, que lo principal es que surtin, que els volem a casa.

Lydia

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: