Records. La Vicenta, de la muntanya, es clar, que ens feia feines i de cangur. Més per caritat que per necessitat. La teniem mig acollida a casa, gairebé de la nostra edat i amb una vida tan diferent! Només entrar a casa la mama la posava al cossi i li feia rentar-se els peus i les aixelles. Feia pudor de seba la Vicenta, però jo me l’estimava.

La Maria Rosa, dels nostres, que anava de penitent i s’aixecava la caputxa quan ens passava pel davant. El ritual de preparar les llums a la porta, el domàs, les cadires, l’eterna espera fins que sentiem la trompeta dels romans allà lluny i començavem a dir-nos fluixet ja venen, va sortiu que ja venen! La darrera cigarreta abans no passessin ja de més gran. El primer cop que hi vaig dur les nenes quan el meu poble ja feia anys que no ho era.

L’era, on desprès hi van fer pisos i més desprès un CAP i tot.  Hi anavem amb la bicicleta quan a casa estaven fins el monyo de sentir-nos fer fressa al pati. Au, sortiu a l’era una estona. No aneu al riu eh! No creuessiu pas la carretera!  I el pont de Molins quan va caure! Mare meva! El papa que just hi acabava de passar! I els zapadores que van estar tota la nit refent el pont! Mon germà entre ells fent-hi la mili, quin orgull! I el pont que referien ben aviat, no veieu les pedres amuntegades, totes numerades?

I els mil i un records, i la caseta que em vaig comprar a Sant Antoni ja casada, i com me la vaig vendre al divorciar-me. Total allò no era el meu poble. El meu poble era el carrer Barcelona, Àngel Guimerà, el Tòtem. El Centre (el centru!)

Quan veig l’Oriol per la tele veig la meva infantesa, el meu poble que no ho va ser mai, que jo era de les Corts eh! Però sense ser-ne conscient a SantVi hi vivia prou com per tenir-hi tots els records. D’aquella infantesa que vaig compartir amb el germà que ja no hi és perquè un dia va decidir acabar amb tot mirant l’era que ja no ho era, a aquest poble al que no he tornat perquè ja no hi tinc res que m’hi lligui i que malgrat tot sento tant meu. Tant meu com meus son els meus presos, perque em representen d’un país que un dia haurem fet crèixer junts, ells més que jo que com a molt em manifesto, voto, crido, obro l’escola i la defenso, ploro de por, m’indigno i me’n vaig a Brussel.les. I hi torno els cops que calgui. I quan penso que estic cansada i no vull anar a aquell acte o a aquell altre penso que a Soto o Estremera hi deu fer molt de fred, i que jo només puc donar escalf així, suportant la petita incomoditat d’anar a pasejar un divendres per la plaça de Catalunya, amb lo bé que estaria ara al sofà de casa.

I em canvio de llaç cada cop que se m’embuta i tinc el balcò de casa que sembla un arbre de Nadal, l’estelada, el domàs dels Jordis, perquè no en tinc de l’Oriol i el Quim. I la filla que em pregunta

-mama, perquè diuen això els Jordis?

-Marta que diguin el que calgui però que surtin. Com si per sortir han de cridar viva espanya, que lo principal es que surtin, que els volem a casa.

Lydia