No esteu sols | Carta de Lourdes Guinaldo
16155
post-template-default,single,single-post,postid-16155,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Potser si que tenim por, però la por també és atribut dels valents.

— Carta de Lourdes Guinaldo
Estimats Jordis, govern empresonats i a l’exili:
En algun moment de la nostra vida vam decidir lluitar per que el nostre país gaudis d’un estat propi i ho vam fer pensant que hi havia unes línies vermelles que l’estat no podia traspassar en democràcia i menys dins d’Europa, que mes tard o mes d’hora s’acabaria negociant . La il·lusió amb la que vam començar ara és necessitat vital.
Ja fa temps que penso en escriure-us però no sabia ben bé que dir així que us donaré una mica de mi.
L’any 72 jo tenia 13 anys. A la sortida del col·legi hi havia uns nens que tiraven pedres des de l’altre cera del carrer, era una cosa habitual. Una d’aquestes pedres em va trencar una dent que em va crear un gran complex per que em sentia lletja. Llavors la opció nomes era posar una funda , per posar-la es tenia que reduir la dent al mínim i jo vaig preferir no fer-ho . Creia que déu me’l tornaria amb un dels seus miracles, ja que jo em portava molt bé i era una gran creient. Plorava totes les nits per que feia dol pel meu déu al qual estimava molt i era com si s’agüés mort. Fins que vaig acceptar que la societat sencera m’havien estant adoctrinant amb el complot dels meus pares.
L’accident em va obrir els ulls ¿com podia déu tot misericordiós permetre totes les maldats que veia al meu voltant? Per això l’hora de dinar era perfecta per demanar als meus pares rendició de comtes per l’engany perpetrat. En alçar la veu per fer las meues reivindicacions la mare fen un gest de silenci s’afanava a tancar la finestra, persianes i cortines incloses. També tancava la finestreta del quarto de bany que afrontava amb les finestres dels veïns, m’entres el
pare deixava anar aquella pregunta-exclamació que aniria repetint alguns anys “ ¿Dios mio que he hecho yo para merecer esto?” Mai vaig entendre ¿per que els molestava tant el que pensessin els veïns de nosaltres? Jo menyspreava aquesta actitud que jutjava hipòcrita, paraula favorita a la meua adolescència. Ara comprenc que era por el que sentien. I també comprenc que era per por que van deixar que la societat m’adoctrines en una religió en la que ells mateixos no hi creien. I aquella cua tan llarga que feia el meu pare per segellar la cartilla militar, resignat. I em dol, ara que ells ja no hi són sentir la por que els meus pares sentien aleshores. I pateixo per les persones que en el present pateixen com vosaltres per defensar la nostra nació. I així recullo el testimoni dels meus avantpassats.
Potser si que tenim por, però la por també és atribut dels valents. Desitjo que sigueu lliures molt aviat i reveu una gran abraçada.
No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: