No esteu sols | Carta de Josep Maria Canals
16277
post-template-default,single,single-post,postid-16277,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

És evident que hem escollit l'únic camí possible: el de la política, la legalitat, la democràcia, l'exemplaritat, el respecte, la no-violència.

— Carta de Josep Maria Canals

Santa Oliva, 25 de desembre de 2017

Molt estimat Oriol, t’escric a les dotze del migdia del dia de Nadal, fins ara el primer cop que em decideixo de fer-ho després de molts i molts moments en què la intenció ha estat anul·lada per les obligacions quotidianes i la meva curtor de feina.

Et vull fer arribar la meva admiració i el meu agraïment. Al llarg dels anys, la meva postura davant el desig (propi i aliè) per la independència de Catalunya ha estat de pessimisme, de desistiment. Sabent que la força del moviment era limitada, que les eines amb què comptava encara eren més enfront de l’ordre establert, veia els successius líders incapaços i desencaminats. Ha estat en aquests últims anys que tot s’ha encarat d’una manera més esperançadora. Sens dubte, gran part del mèrit d’aquest canvi el te el capteniment maldestre dels gran partits polítics espanyols envers Catalunya. També tinc molta clar que la tasca de tanta i tanta gent organitzada en l’ANC i Òmnium Cultural ha estat molt valuosa, amb gran part d’encert en les línies d’actuació i de comunicació. Tinc menys fe, molta menys, en la pròpia gent, e l’aureola difusa d’incorporats més o menys despistats en tots els aspectes, però sé veure una massa d’incondicionals que abans no veia, i constato iniciatives dutes a terme per gent competent i endreçada humanament parlant. Tanmateix, el que més valoro perquè no m’ho esperava és la teva tasca, el compromís i el bon fer que has posat en aquesta comesa.

Que jo em dirigeixi a tu per dir-te això només ho possibilita el fet que t’hagin empresonat. El mateix fet que, justament, deixa fora de dubtes el compromís que acabo d’esmentar. Ja el vaig apreciar, però, abans que això passés, veient el teu fer polític i sentint-te expressar coses com ara les ganes de deixar de ser independentista, com més aviat millor, però d’altra banda, quan sigui amb la condició que ja no calgui ser-ho. M’engresca poder dir el mateix d’altres persones compromeses als màxims nivells, però l’Oriol Junqueras n’és, crec, el màxim exponent.

Em sento tan orgullós que la persona que encapçala la força d’Esquerra Republicana de Catalunya en aquesta etapa sigui, alhora, competent i propera, com desesperant davant les garrafals bestieses que s’escriuen en fils a les xarxes socials (ho havia de dir! Però em centro en la primera part de la comparació). La correcció en el llenguatge és una raresa en els parlaments de polítics; més enllà de la cosa lingüística, em refereixo també a la correcció en el tracte envers l’interlocutor. I tu ho assoleixes alhora que confecciones un discurs proper, que tot escoltant-lo endevino que arriba a orelles i maneres de sentir que considero refractàries o insensibles.

He seguit il·lusionat i amb esperança tots els passos fets fins ara. Molts moments d’incertesa els he atribuït al meu desconeixement dels mecanismes de la política, i considerant que la situació, a sobre, era molt especial. Però he cregut en aquest i molts altres episodis que darrera la vostra actuació hi havia treball, preparació, professionalitat, equips entregats i competents… i encara ho crec. És evident que hem escollit l’únic camí possible: el de la política, la legalitat, la democràcia, l’exemplaritat, el respecte, la no-violència. Que sigui el camí més difícil que queda anul·lat pel simple fet de ser l’únic possible. I jo, personalment, em sento capaç de tant poca cosa com, simplement, alegrar-me’n, felicitar-me’n; afegir la quantitat discreta del meu vot en una urna, del meu cos en una massa de manifestants; intervenir amb molta mesura i, sovint, amb el silenci, en el debat públic; desitjar, amb tota força, que sortiu de la presó avui mateix, que les instàncies judicials renunciin a seguir fent-li el joc al govern espanyol i als grans d’Espanya i suspenguin les actuacions contra l’independentisme, que la societat espanyola obri els ulls més enllà del tel pastós de la sagrada unitat.

El meu avatar digital social va canviar el 2 de novembre per reflectir la meva fe en vosaltres. Et representa a tu, i algú més, caminant lliures, malgrat que no sigui la situació real, indicant que heu assumit el risc conscient i lliurement. No l’incloc perquè no és cap joia de disseny gràfic i per no aixecar animadversions en possibles revisors de la teva correspondència.

Em sap greu no haver-te fet arribar quatre ratlles més aviat, quan potser t’haurien fet més favor; però, insisteixo, sóc curt de feina. Ojalà, les presents les llegeixis, fora ja de context, a casa teva i amb via lliure per a exercir el mandat democràtic.

Una abraçada Oriol,

Josep Maria Canals.

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: