No esteu sols | Carta de Jordi
16311
post-template-default,single,single-post,postid-16311,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Rebeu aquestes notes disperses amb la intenció que us distreieu una estona i mentre esperem que us poguem veure ben aviat.

— Carta de Jordi

Barcelona, 25 de desembre de 2017.

Vaig escriure aquesta carta ahir diumenge, vigília de Nadal.

Havíem anat a veure Rhümia, pallassos, al Lliure de Gràcia, com si fos un petit circ. Aquest mes he anat dos cops al circ; el 2 de desembre vaig anar al Circ Raluy i ara al Lliure. Sempre ric molt amb els pallassos. El riure és terapèutic. Hi ha persones amb qui és fàcil riure.

Fa pocs dies deia a en Joaquim Forn que l’habitació que m’agrada més de casa meva és l’estudi que hi ha al pati, el talleret que tinc. I deia que a dins hi ha la rentadora, els mals endreços, les meves eines de pintura, el cavallet i una taula de dibuix. Molts dies, quan vaig a dibuixar, aprofito per fer una maquinada. Dic això perquè jo acostumo a fer la bugada. És una feina que m’agrada.

Fa pocs dies, vaig posar a rentar uns llençols i unes samarretes blanques, com faig altres vegades. És tanta la inèrcia i el fer les coses d’esma, que no vaig tenir en compte que el llençol era de color fúcsia, comprat a IKEA (tingueu-ho en compte) i que era el primer cop que el rentava. Quan vaig obrir la rentadora, no vaig reconèixer aquelles samarretes roses que treia de la màquina, molt boniques, d’un color nou en la meva indumentària. Sort que els tints d’aquell llençol són prou inestables: a poc a poc les samarretes van recuperant el color blanc, un color que mai més serà com la neu, com els blancs que prometen els anuncis de sabó.

I ara que parlo de samarretes… A l’espectacle d’ahir –Rhümia– els pallassos van fer actuar el públic al ritme de les seves performances. Els espectadors, drets, vam alçar els braços i ens vam donar les mans, dreta i esquerra, esquerra i dreta, com si balléssim una sardana, però amb una música i un ritme desenfrenats. Així doncs, amb el braços alçats, em va venir una flaire de cuina que no m’esperava. La meva dona havia fet el brou de Nadal; jo havia purgat l’olla exprés i havia abocat el brou fumós dins d’uns recipients ad hoc. M’havia posat una dessuadora per estar per casa, sobre la camisa. Aquella olor tan bona i alimentícia havia traspassat la dessuadora, la camisa i la samarreta. Possiblement la meva pell estava impregnada d’aquell flaire fora de context. Vaig començar a patir…

La noia pietosa amb qui ballava amb la mà esquerra no va fer cara de res significant. Va mantenir un posat estoic. Tampoc va mudar l’expressió quan la performance ens manava fer un parell de petons a la persona del públic que teníem a cada costat. Sort que a mà dreta estava la meva filla.

Rebeu aquestes notes disperses amb la intenció que us distreieu una estona i mentre esperem que us poguem veure ben aviat.

Fins aviat,

Jordi Mtz

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: