No esteu sols | Carta de Imma G
16563
post-template-default,single,single-post,postid-16563,single-format-quote,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_updown,page_not_loaded,boxed,,qode-title-hidden,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

De ben cert, el camí que com a líders ens esteu ensenyant és el camí de l’home civilitzat i culte

— Carta de Imma G

Estimats, estimades,

Us vaig escriure al novembre de l’any passat i quan vaig tirar la carta a la bústia de correus tenia la secreta esperança que mai no us arribaria perquè amb tota seguretat ja us haurien tret de la presó o ja hauríeu pogut tornar de l’exili.

He passat aquests mesos pensant, has de tornar a escriure’ls, però dient, no, va, que ja no els arribarà la carta, no pot ser que això s’allargui.

Molt camí des de la tristor i les esperances, la ràbia i les ganes, la desesperació i la fermesa d’aquell octubre, molt adonar-me de la meva ingenuïtat, del preu de les coses i fer me conscient de la heroïcitat de les persones que estan disposades a pagar-lo, tots vosaltres, els líders que tot gran moviment idealista desitjaria.

Imagino que tots  devem manifestar agraïment en les nostres cartes, us devem prometre que no pararem fins que estigueu de nou amb nosaltres. I no seré jo qui afegeixi res original. Som molts que de manera idèntica, compromesa, fidel, sentim el vostre dolor, sense patir-lo, com un dolor propi que no es viu en primera persona i que fa sentir una enorme compassió pels qui el pateixen. De vegades intento posar-me en la vostra pell i em desespero. El correcte seria que poguéssim fer torns per patir el monstre i que no portéssiu mesos patint-lo vosaltres. L‘agraïment… Sí, el podem expressar, però cal donar-lo per sobreentès, sinó no seríem dignes de vosaltres. La promesa de recordar-vos i fer el possible per tal que torneu? I tant que prometem, d’altra manera no mereixeríem la nostra preciosa i desitjada República.

Prefereixo expressar tot el bo que del vostre sacrifici es va desprenent, filant una història amb final feliç (no em permeto dubtar,i això que no sóc especialment positiva de caràcter, que el final serà més feliç que el del millor dels contes). Vosaltres, els herois moderns de carn i ossos, ho esteu fent ja possible, provocant un part llarg i dolorós del que naixerà la més preciosa de les criatures, que podrà dir amb orgull que en sou els seus pares i mares.

D’entrada, és molt el què estem aprenent. Del què està bé i el què no ho està. De com la ràbia i la violència (i vosaltres seríeu els que tindríeu més dret a sentir una i exercir l’altra), només generen desgràcia. De la virtut de la paciència, de l’eficàcia de la intel·ligència, de les garanties de l’honestedat, dels fruits de la generositat, del benestar de la bondat, dels èxits del coratge. De com el mal, a la llarga, tardant més o menys, s’auto destrueix, perquè, de ben cert, el camí que com a líders ens esteu ensenyant és el camí de l’home civilitzat i culte, l’únic possible, fornit en valors personals i no en ideologies subjectives. Penso sincerament que no ens enfrontem a una manera de pensar diferent a la nostra. No es tracta d’independentisme o no, d’esquerres o dretes, d’espanyols o catalans, de catalans A o catalans B. Penso que estem guerrejant amb gent innoble i corrupta, que manipula ésser humans ignorants, desinformats i perduts (probablement per causa d’aquesta mateixa gent)amb la qual,  poca cosa pot arreglar-se. Sinó seria cert allò que en absència de violència es pot parlar de tot. Ara sabem que el qui deia això era capaç d’exercir la pitjor de les violències, la traïdora, l’abusiva, la innoble, la tramposa. Res bo tinc a dir de l’enemic, no el respecto, excepte en molt comptades ocasions que esperem acabin sent l’origen de la solució i llavors ja no l’anomeno enemic sinó part en diàleg.

Abans de vosaltres, dels vostres gestos, hom podia pensar que vivíem bastant bé, lluny de civilitzacions menys afortunades. Però el cert és que amb la vostra valentia heu aixecat l’estora que més porqueria i més bruta ens tenia amagada. Quantes coses horripilants no estem descobrint que  feien i segueixen fent, enganyant-nos, en nom nostre i amb els nostres recursos. Sincerament, crec que quan les coses es fan ben fetes el resultat ha de ser bo per tothom, fins i tot per aquell que no ho veu i es revolta i es nega a acceptar la realitat.

He dit que ja no volia expressar més agraïment, però disculpeu la meva pesadesa. Gràcies, mil gràcies,milions de gràcies, sense el vostre esforç, la majoria de nosaltres mai hauríem sabut fins a quin punt l’ambient d’aquest país inventat, a glopades de violència, anomenat Espanya, n’era de brut i insà.

N’ha de sortir coses molt bones de tanta feina, de tants esforços, de tant patiment. Coses bones no només pels catalans, sinó per a l’ésser humà, altrament en vies de deshumanitzar-se.

No és just que patiu només vosaltres. La propera vegada que parleu amb el jutge digueu-li que molts estaríem disposats a fer torns, que mai s’acabaria la reserva de catalans (i potser no només catalans, és molt el mirall que esteu oferint per tal que Europa es pugui mirar un rostre menys bell del què deuria), disposats a rellevar-vos de patir l’ignominiosa injustícia. No és que ho hagi proposat a un grup al Twitter o al Facebook o a qualsevol xarxa. Es que ho noto i ho sento en la desesperació palesa a totes les manifestacions que fem per intentar arrencar-vos de la presó o de l’exili. Compteu-hi. Digueu als vostres advocats que proposin llistes de ciutadans en lloc de fiances. Que us deixin descansar, que ja n’hi ha un fart. Sé que legalment deu ser impossible. Però potser un dia algun jutge valorarà que gairebé tres milions de persones (o més, perquè no cal ser independentista per desitjar que acabin amb la injustícia, n’hi ha prou amb ser persona) estiguin disposades a ocupar els vostres llocs si algun advocat li facilita una llista amb noms i cognoms, signats, segellats, amb mostres de ADN, d’un ADN compromès al qui heu arrencat els gens de la por i l’egoisme.

Quan em poso al llit (sovint massa tard, per massa angoixa) penso en cadascun de vosaltres i us imagino tristos, llunys dels qui estimeu i de la vostra terra i amb la vostra llibertat limitada. Em fa mal. Per a consolar-me, m’adormo imaginant el dia que estareu aquí i nosaltres us aplaudirem durant hores i cridarem els vostres noms acompanyats de visques. I ensenyarem als nostres fills i els nostres nets, i els demanarem que ells ho ensenyin als seus fills i als seus nets, que no es poden oblidar mai de donar-vos les gràcies. Mentre la història comença a escriure en lletres majúscules la pàgina que us té reservada. El vostre segrestador no tindrà pàgina admirada a la història, com mai no l’ha tingut cap monstre. Poden robar el vostre present, però un futur com el vostre no els serà mai accessible.

Què més us volia dir? Ah sí, me n’oblidava, que gràcies. I que, encara que us soni molt cursi, encara que no ens coneixem, us estimo. Sense dubtar-ho.

Imma G

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: